El llibre que trobareu en l’encapçalament d’aquest apunt ha arribat a les llibreries fa molt pocs dies. Es titula “Marques que marquen”, l’ha escrit Ramon Solsona i l’ha editat Pòrtic.
Val a dir, però, que no es tracta de cap novetat estricta ja que el novembre de 2015 va sortir un llibre amb el mateix títol, autor i editor amb la coberta que trobareu just aquí sota:

Sobre aquestes “Marques que marquen” (que té com a subtítol: “La curiosa història de les 1.000 marques més conegudes”) vaig publicar aquell mateix novembre de fa onze anys una crítica que trobareu aquí.
I ara mateix m’apresso a afegir dues coses. La primera és que, tret de la coberta, entre el contingut de 2015 i el d’ara no hi ha cap diferència. La segona és que continua sent un llibre de lectura atractiva, instructiva i summament recomanable.
En el seu moment el vaig llegir amb avidesa i ara l’he tornat a agafar per anar-lo llegint de mica en mica. Assaborint els detalls i prenent notes per fer coses com, per exemple, aquest apunt (que sospito que no serà el darrer que escrigui inspirat en el que s’explica en el llibre).
Perquè vegeu de què va la feina que ha desenvolupat Ramon Solsona us explico alguns detalls del capítol inicial. Un capítol que es titula “Mites de dues rodes” i que parla d’unes quantes marques de motos creades a Catalunya durant el segle passat.
La primera és la Sanglas que va fabricar-se entre 1945 i 1981 amb el cognom dels seus fundadors: els germans Xavier i Martí Sanglas i que durant gairebé tres dècades va equipar la Guàrdia Civil, l’exèrcit, la Creu Roja i la Guàrdia Urbana de Barcelona amb la qual feia uns carrusels d’exhibició que en el seu moment varen assolir una enorme popularitat.


La Guàrdia Urbana fent filigranes (pura estètica anys seixanta)
La següent moto és la Montesa, fundada el 1944 per Pere Permanyer i Francesc Xavier Bultó. Un duet que va funcionar fins que les discrepàncies varen aconsellar la separació, cosa que va permetre la creació d’una altra moto històrica: la Bultaco, alteració del nom de Paco Bultó, que va funcionar fins als primers anys de la dècada dels vuitanta del segle passat.


El 1985 Narcís Casas i Josep Pibernat van començar a fabricar models per a trial i enduro. Aquest va ser l’origen de “Gas Gas”, una frase pròpia de l’argot de les dues rodes. Aquesta marca ha obtingut diversos campionats del món amb gent nostra com Adam Raga, Laia Sanz i Jordi Tarrés. Poca broma, doncs…

A partir d’un taller de bicicletes que Simeó Rabasa va obrir a Mollet el 1922, el 1950 ell i el seu germà varen començar a fabricar motos de petita cilindrada amb el nom “Derbi”, contracció de “Derivado de Bicicleta”, i es van instal·lar a Martorelles.

Els cognoms de Lluís Riera i Jaume Juanola varen ser l’origen de la marca “Rieju”, primerament a Figueres, l’any 1943, com a botiga d’accessoris per a bicicletes i a partir de 1945 com a fabricants de motos de petita cilindrada.

Aquest capítol de “Marques que marquen” dedicat a unes quantes motos catalanes es tanca amb la marca “Ossa”, creada el 1928 per Manuel Giró per fabricar projectors de cinema sonor –per això OSSA és un acrònim de “Orpheon Sincronic Sociedad Anónima”— fins que el 1942 el negoci va derivar cap a la fabricació de motos.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
La primera moto a la família ve ser una Ossita, el model petit de la marca. Disseny bonic, color verd metalitzat i un motoret de 50 cc que anava de meravella.
Després ja van venir les Vepes i una Lambretta.
Jo amb una Vespa 150, usada i atrotinada i més endavant una Vespa 125 nova, vermelleta i bonica, que en un accident gairebé em porta a la tomba.
Les Montesa i les Bultaco eren les reines. Les Sanglas ja eren cosa seriosa i tenien la mala fama de trencar peus. Si no donaves bé la patada a la palanca d’arrencada, el pistó la rebotava amb molta força.
Ai ! com ràpid que ha passat la vida.