El sempre esgarrifós exercici d’escorcollar les planes de La Vanguardia Española us l’estalvio reproduint la columna d’avui de Quim Monzó.
En Monzó, amb el qual tinc un munt de coses en comú per raons d’edat (jo soc del 50, ell del 52), parla de Françoise Hardy, mite de la nostra joventut, que es troba en una gravíssima situació de salut i, és clar, fa una referència a la revista Salut les Copains sobre la qual en aquestes Totxanes he parlat unes quantes vegades (vegeu, si no, aquí, aquí i aquí).
També fa, al paràgraf final, una referència a la indesitjable senyora Isabel Díaz Ayuso.
(Article de Quim Monzó publicat a La Vanguardia Española el 24 de juny de 2021)
El fill de Françoise Hardy, Thomas Dutronc, ha hagut de sortir a la palestra per desmentir la notícia que divendres va publicar Le Dauphiné Libéré i que anunciava que la cantant s’havia mort. “Ma maman n’est pas morte!” és la frase que posen en boca seva els mitjans de comunicació francesos.
Hardy va ser una de les cantants més estimades pels joves que, als anys seixanta, fins i tot a Barcelona esperàvem amb candeletes que Salut les copains arribés als quioscos. Era una època en què el món de la música popular no havia encara capitulat davant del monocultiu anglosaxó, uns anys durant els quals les cançons en francès, italià o fins i tot grec se sentien de manera habitual a les emissores de ràdio.
Però ara Hardy té 77 anys. El 2000 li van diagnosticar càncer de laringe. Ara, el 2021, la situació se li fa insostenible: “Això d’ara és molt pitjor. Tinc dificultats respiratòries constants, atacs d’asfíxia i ofecs, i interminables sagnats nasals”. Les seqüeles de les sessions de radioteràpia a les quals s’ha sotmès fan que parlar li sigui dificultós, i té un tumor a l’orella que l’ha deixat mig sorda. “Parlar em fa mal. La radioteràpia, que m’ha travessat quaranta-cinc vegades el cap, m’ha cremat les glàndules salivals, estic completament assecada. Per això em fa tant de mal parlar. El que em fa més por no és la mort en ella mateixa sinó el fet de morir perquè, en general, comporta patiments. La major part del temps em trobo en un estat de patiment malsonyós. Si això encara ha de ser pitjor… Tots tenim el somni impossible de morir plàcidament. El meu patiment físic ja ha sigut tan terrible que tinc por que la mort m’obligui a patir encara més. Quan el meu patiment sigui encara més insuportable, per desgràcia no tindré l’alleujament de saber que puc optar per l’eutanàsia”.
Françoise Hardy no deu tenir ni idea que hi ha una senyora anomenada Isabel Díaz Ayuso que assegura que l’eutanàsia és el recurs dels ‘comunistes pijos’ per treure’s del damunt els vells que els fan nosa.
———————————————————————————-
Aquí teniu Françoise Hardy cantant la cançó a la qual fa referència el títol (magníficament triat) per Quim Monzó i a continuació la lletra que aplega uns quants jocs lingüístics que la fan, encara, més interessant:
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Avui dia es inconcebible que la gent pateixi quan li arriba l’hora de l’adéu. Les unitats de cures pal·liatives estan per això: per aconseguir que els malats terminals no tinguin dolor. I la llei d’eutanàsia pels casos més extrems (de les poques coses bones que es podrà ventar en Pedro Sánchez d’haver aprovat).
Certament, a Catalunya i en algunes autonomies d’Espanya com Canàries els equips de pal·liatius estan a l’alçada dels anglesos que van ser els primers en fundar els “hospices”, llavor de les cures pal·liatives actuals. En aquests aspecte (i en altres també) la nostra sanitat és puntera.
Suposo que la Sra. Ayuso quan li arribi l’hora no farà servir aquestes cures ni l’eutanàsia…Patirà el dolor amb resignació cristiana.
PD: François Hardy: com m’agradaves i quin plaer escoltar les teves cançons quan era jove…