Totxanes, totxos i maons

L’any que ve es commemorarà el Mil·lenari de Montserrat. És a dir, quan l’any 1025 l’abat Oliba va fundar el monestir de Montserrat al costat de l’església de Santa Maria que ja existia des del segle IX.

Amb aquest motiu es va acordar concedir al monestir la Medalla d’Or del Parlament de Catalunya (vegeu aquí), la màxima distinció que atorga aquesta institució.

Montserrat i la comunitat benedictina han estat sempre una referència singular a casa nostra. La majoria de vegades per motius positius, però no sempre. Sobretot des que es va començar a saber l’existència d’abusos a menors comesos per membres de la comunitat. Per aquest motiu en saber-se l’atorgament de la Medalla varen alçar-se unes quantes veus de protesta que consideraven que l’exemplaritat requerida per merèixer aquesta distinció quedava enterbolida per les notícies de temps enrere i, sobretot, per la poc aclaridora resolució de tot plegat.

Francesc Vilanova és professor d’història contemporània a la UAB i autor de diversos llibres sobre la història recent del nostre país. A més a més, és un bon coneixedor de la realitat de Montserrat, la que s’explica habitualment i la que no es coneix tant. I puc assegurar que no parla d’oïdes perquè el seu segon cognom —Vila-Abadal— està estretament lligat a la història recent del monestir.

Fa tres mesos Vilanova va escriure un article al diari Ara, titulat ‘Dos noms i un exemple’, en el qual reivindicava l’exemple de dos monjos que en el seu moment varen atrevir-se a plantar cara dintre de la comunitat contra aquella situació que ara es denuncia. Un article que la setmana passada va complementar amb un altre de títol inequívoc: ‘La poc meditada medalla a Montserrat’.

Us els reprodueixo tot seguit per tal que estigueu al cas de la situació:

Dos noms i un exemple

Francesc Vilanova, Diari Ara del 15 de maig de 2024

D’uns anys ençà hem anat coneixent, un rere l’altre, episodis vergonyosos d’abusos de poder, assetjament i agressions sexuals i morals a menors (infants, noies i nois), tractes mesquins i menyspreadors, en molts àmbits de la nostra societat, més enllà del món familiar i privat, el més proper i el més exposat (per la seva privadesa, pels lligams interns, per la seva cultura, etc., on, diuen els estudis, es produeixen la majoria d’aquests episodis): en escoles religioses i laiques, en aules de teatre, en centres de lleure, clubs esportius, etc. Durant dècades (aquí, però també en molts altres llocs del món occidental), aquestes violències quotidianes van quedar a l’ombra; no se’n parlava; es tapaven els fets i s’amagaven i es protegien els responsables directes i els seus superiors, que ho haurien d’haver evitat i denunciat. Les hemeroteques, les xarxes i els arxius digitals són un pou gairebé sense fons, on, un cop has destriat el gra de la palla (ara se’n diuen fake news), quedes aclaparat per tot allò que va passar i no es va denunciar.

Sempre, però, sobrevola un gran dubte, sobretot quan els casos afecten comunitats tancades, com les religioses. Ningú, de dins, no va dir mai res? Cap religiós d’una comunitat determinada, d’una parròquia, un mestre d’una escola, un monitor d’un grup de lleure, no va dir mai res? No ho sabien, ho encobrien, estaven atemorits?

En moltes ocasions, ha estat així. Però no sempre. L’any 2000, la comunitat benedictina de Montserrat es va veure sacsejada per un reportatge periodístic sobre pràctiques homosexuals dins del monestir, el que es va anomenar “el cas del lobi rosa”. Molta gent ho recordarà. Dos monjos il·lustres i de gran prestigi van ser acusats, falsament, d’haver filtrat la informació (la font del periodista havien estat dos ex-monjos, un dels quals es reconeixia participant en aquestes pràctiques). Literalment, van ser castigats amb l’expulsió de la comunitat; un, al santuari del Miracle; l’altre es va poder refugiar amb els jesuïtes del Centre Borja, a Sant Cugat del Vallès. Va passar el temps, i tots dos van poder tornar a Montserrat, en unes condicions difícils: els lligams de fraternitat i confiança s’havien trencat definitivament amb els germans de comunitat. Tots dos van morir sense el reconeixement que es mereixien; els seus noms i els seus treballs van ser discretament bandejats.

L’explicació d’aquesta purga s’ha d’anar a trobar deu anys abans, pels volts de 1988-1990, quan aquests monjos van denunciar, dins la comunitat, un episodi molt greu d’abusos. No van ser escoltats pels seus superiors; el responsable se’n va sortir sense cap mena de sanció. Deu anys més tard, els va encalçar la venjança: aquells que, en una comunitat religiosa o laica, tenien l’honestedat i el sentit moral de denunciar unes pràctiques inacceptables, serien castigats, quan fos.

Ara, en aquests nous temps que vivim, on sortosament s’ha acabat la impunitat acumulada de dècades, cal reconèixer el valor d’aquesta gent que, molts anys enrere, ja van avisar i denunciar, i van ser perseguits i represaliats pels qui els havien d’haver escoltat i fet cas.

Allà on siguin, gràcies, Hilari Raguer i Evangelista Vilanova, per la vostra valentia i honestedat. I, com vosaltres, tants d’altres que van fer el mateix i se’ls va condemnar al silenci, l’expulsió, la marginalitat.

La poc meditada medalla a Montserrat

Francesc Vilanova, Diari Ara del 3 d’agost de 2024

Fa uns dies, el Parlament de Catalunya va concedir la medalla d’or de la institució a la comunitat benedictina de Montserrat, monestir (i comunitat) que, a parer dels proposadors de la distinció, concentra uns mèrits indiscutibles en relació amb el país: el seu simbolisme, arrelament i implicació en la cultura catalana des de fa segles, la relació amb la societat civil, etc. Suposo que també s’ha tingut en compte el factor religiós: una comunitat religiosa ancorada fermament en la història del cristianisme europeu, enllaçada amb els grans centres religiosos-culturals del continent. En el seu conjunt, i en una perspectiva genèrica, és una història coneguda i, fins a cert punt, lògica. També és cert, però, que la distinció s’hauria pogut lliurar a la més modesta, però no menys important, comunitat de frares caputxins catalans, que poden presentar un historial prou semblant.

Honorar una institució (civil, religiosa, cultural, etc.), sempre té els seus riscs; i cal tenir-los en compte i assumir-los. I Montserrat no s’escapa d’aquests perills. Va quedar prou clar amb les primeres reaccions a la distinció. Persones violentades per elements de la comunitat benedictina, que havien denunciat de fa temps els abusos sexuals i les conductes inacceptables en diversos àmbits del món montserratí, van protestar públicament per la distinció, assenyalant no tant l’ocultació de les històries més tèrboles, com la manca de reacció ferma, clara i sincera que hauria d’haver assumit la institució benedictina quan es van produir els fets i quan van ser denunciats.

Totes aquestes institucions (religiosos o no), com també els individus (vegeu la darrera polèmica arran de les denúncies de la filla de l’escriptora Alice Munro), arrosseguen llums i ombres que, en el moment de ser il·luminades per un honor determinat, queden en evidència. Amb Montserrat, com amb la comunitat jesuïta catalana (com ara acabem de saber), no podia ser diferent. Per tant, a la proposta de concessió de la medalla, calia preveure la resposta de les víctimes: fins a quin punt era mereixedora d’aquesta distinció, quan encara no ha fet prou net d’escàndols i conductes condemnables?

La concessió del Parlament de Catalunya ha estat un error, perquè ha ignorat tot allò que, en els darrers anys, s’ha sabut i reconegut, en el món religiós, sobre abusos, ocultacions maldestres, negacions i mentides diverses. Aquesta medalla, fa vint anys, hauria tingut un altre recorregut. Però la història avança, i la societat també, i ja no és tan clara la imatge neta, transparent i sincera que vol mostrar la comunitat de Montserrat. Massa silenci, massa ocultació, cap enfora i cap endins.

El Parlament ho hauria pogut resoldre d’una altra manera. Concedir un honor, a títol pòstum, a dos monjos capdavanters de la comunitat de la segona meitat del segle XX. Honorant Hilari Raguer i Evangelista Vilanova, pels seus mèrits intel·lectuals, religiosos, cívics, en els molts diversos camps on van excel·lir des de la seva condició de monjos benedictins.

Hilari Raguer ha estat un historiador fonamental en el nostre país, per aclarir les dinàmiques de l’Església i els seus caps (i no només els jerarques, també molts sacerdots i seglars) en la Catalunya, l’Espanya i l’Europa del segle xx. Des del cardenal Francesc Vidal i Barraquer fins a Manuel Carrasco i Formiguera; però també la complicitat de l’Església espanyola amb el franquisme des dels primers moments de la guerra civil, fins al galdós paper dels jerarques catòlics franquistes davant del Concili Vaticà II. Però, i els seus textos comentant els psalms? O el seu magnífic llibre sobre com es viu en una comunitat benedictina?

En paral·lel, Evangelista Vilanova va posar la comunitat benedictina de Montserrat al mapa dels estudis teològics més actuals, però també va ser un element destacadíssim en l’estudi europeu (perquè tenia un abast continental) més ambiciós sobre el Concili Vaticà II, i un religiós exemplar (com Hilari Raguer) en el seu compromís amb la fe, la comunitat benedictina i la societat catalana del seu temps.

Des d’aquesta perspectiva, el Parlament s’hauria estalviat polèmiques previsibles, hauria honorat dues figures cabdals de la societat catalana contemporània, en els camps religiós i cultural, i, en nom seu, hauria fet un reconeixement al monestir de Montserrat. Sense el perill de projectar ombres sobre cap mena d’escenari il·luminat per un honor tan alt.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!