Totxanes, totxos i maons

Estimadíssima Mila.

Diuen que no hi ha cap americà que no recordi on era i què estava fent el 22 de novembre de 1963 quan es va assabentar que, a Dallas, acabaven d’assassinar al president John Kennedy. Una cosa similar sembla que passa també amb els britànics en relació amb la mort en acident de cotxe de Diana Spencer, la popularíssima ‘Lady Di’  l’últim dia d’agost de 1997 a París.

Crims o accidents com aquests, que afecten a persones notòries, són fets puntuals i inesperats que, precisament per això, queden fortament incrustats en el subconscient d’unes quantes generacions que els varen viure. Més o menys com passa amb la pandèmia del Covid-19 que estem patint des de fa vuit mesos i que, sense ser, ni de bon tros, un afer puntual (comptat i debatut suposo abans de dos anys difícilment haurem fet net del tot) sí que ens ha agafat desprevinguts a la major part dels habitants d’aquest planeta.

Tu també, noieta de vuit anys, tindràs els teus records d’aquest temps: els mesos sense anar a l’escola, el poquíssim contacte amb nosaltres, els avis, que, per edat, pertanyem als denominats ‘col·lectius de risc’, la impossibilitat de fer sortides en grup o d’anar a festes, espectacles musicals, teatres…

Si mai arribes a llegir aquestes cartes una cosa sí que és segura: la pandèmia ja serà història passada i l’alicient que potser tindrà aquesta experiència per a vosaltres, els més joves, serà esbrinar què feia cadascú de nosaltres durant el llarg període que aquesta plaga va tenir-nos amb el cor en un puny. La quotidianitat en temps de tribulació, vaja.

Un dels fets més significatius d’aquesta pandèmia ha estat el confinament domiciliari. La consigna -summament estricta els primers temps- de no sortir de casa per a res (sobretot la gent gran) i que a mi em va servir per adonar-me que, de fet, la meva vida anterior, si més no des que em vaig jubilar, ja ho era força, de confinada, perquè en aquest aspecte no vaig notar grans diferències. Els mesos de confinament, per tant, els vaig aprofitar per continuar sense mirar la televisió i per llegir i escriure molt.

I per aprendre la llengua italiana. No pas de manera convencional, seguint les pautes d’alguna gramàtica o algun tutorial, sinó a la brava. A la meva manera. Val a dir que no partia de zero: després d’una dotzena llarga de viatges a Itàlia en els darrers anys els secrets d’aquesta llengua no m’eren del tot desconeguts i, per tant, el mèrit és relatiu. El cas és que quan m’hi vaig posar em va anar molt bé subscriure’m a l’edició digital del diari La Repubblica i així cada matí, amb el cap ben clar, em dedicava -ho faig encara- a traduir els articles més interessants. Sobretot tenint en compte que a Itàlia la incidència del Covid-19 ha estat tan intensa o més que aquí i, per tant, m’assabentava de coses que m’eren força familiars. D’aquesta manera va ser com em vaig fer seguidor incondicional d’un periodista de La Repubblica que es diu Gabriele Romagnoli i que va nèixer a Bolonya l’any 1960.

I com que a la vida està comprovat que unes coses porten a les altres va ser, precisament, en un dels seus articles que vaig descobrir Francesco Piccolo, un guionista, articulista i escriptor nascut a Caserta, prop de Nàpols, el 1964 que ha escrit uns quants llibres interessants. Sobretot un que es titula ‘Momenti di trascurabile felicità’ i que fa uns dies ha sortit traduït al català amb el títol ‘Moments d’inadvertida felicitat’.

En aquest llibre Piccolo fa un inventari d’aquells moments de felicitat imprevistos i fugaços de l’existència dels quals la majoria de les vegades ens adonem després que han passat, quan ja no hi ha manera de recuperar-los i gaudir-los. (Val a dir que ha escrit un altre llibre paral·lel dedicat als moments imprevistos d’infelicitat que també promet molt però que encara no he llegit).

I després d’aquest llaaaarg recorregut preparatori -quan escric m’agrada començar des de lluny i anar acostant-me a poc a poc a l’objectiu-  arribo a allò que realment pretenia quan he començat aquesta carta que fa la número setanta-cinc de les que t’he escrit fins avui: parlar-te dels moments fugaços de felicitat inesperada. Uns moments que, t’ho asseguro, existeixen i que si ens acostumem a anar pel món amb l’antena de la sensibilitat activada omplen de condiment la quotidianitat de la nostra existència. Cal saber caçar-los, aquests instants. I després, evocar-los tantes vegades com calgui perquè ens posen en contacte amb les capes de màgia que, camuflades d’atzar, ens envolten i a les quals no hem de ser indiferents.

Et posaré un exemple que vaig viure fa un parell o tres de setmanes: baixava a peu des de casa camí de la llibreria Ona de Pau Claris a tocar de la Gran Via. Un trajecte d’una hora o una hora i quart que de tant en tant faig perquè els pesats dels meus metges no em renyin. Com sempre, amenitzava la passejada amb música emmagatzemada al mòbil que escoltava amb els auriculars. En aquella ocasió sonava un disc de Jordi Savall i el grup Hesperion XXI que es diu ‘La Sublime Porte. Voix d’Istanbul 1430-1750’, una música deliciosa plena de matisos i aires orientals (ai, ara em ve a la memòria el meu avi Domingo, que es va morir vint-i-cinc dies després de nàixer jo i que, pel que m’han dit, era un gran aficionat a la música ‘dels moros’ que els anys 40 i 50 sonava contínuament en l’ona curta dels receptors de ràdio. Una afició que, vet-ho aquí, jo he heretat… Però això ja t’ho explicaré, si cal, en una altra carta).

Una música deliciosa plena d’aires orientals, dic, que em tenia subjugat mentre baixava per Roger de Llúria. I va ser en arribar a l’altura del carrer Aragó quan es va produir el miracle. Eren les 12 del migdia i tot d’una les campanes de la parròquia de la Concepció varen començar a sonar a tot estrop. Tant, que es van infiltrar pels auriculars fins a crear durant trenta o quaranta segons -no va durar més- una meravellosa combinació entre els sons del vell imperi otomà interpretats pel mestre Savall i aquelles campanes que, amb un ritme perfectament adaptat a la música que sonava a les meves orelles, confegien una insòlita i, ai las, irrepetible simfonia programada pels déus exclusivament per al meu gaudi. De ningú més.

Són escenes que van i venen sense una llei concreta que les determini, però que a mesura que amb els anys en tenim constància aprenem a viure-les amb el màxim profit, amb la màxima plenitud. Tu també, estimada Mila, tens reservades les teves i te les aniràs trobant al llarg de la vida. No cal que t’angoixis, ja arribaran. Ara com ara em conformo dient-te, una vegada més, que els moments d’inadvertida i fugaç felicitat existeixen. I que en algun magatzem d’històries màgiques hi ha un lot de petits miracles especialment reservats per a tu.

Fins aviat.

——————————————————————————————

Les anteriors cartes a la meva neta (conjuntament amb altres apunts que la tenen a ella com a protagonista) les podeu trobar en l’apartat ‘Mila’ d’aquestes Totxanes. Aquí, vaja.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!