Totxanes, totxos i maons

Miquel Pujadó. 40 anys fent puntades de veu.

(Entrevista publicada a la revista Serra d’Or d’abril de 2025)

Parlar de Miquel Pujadó a les pàgines de Serra d’Or és parlar d’algú de casa perquè des de fa quaranta anys el seu nom és present cada mes amb una secció dedicada a la cançó. Una fita que, sense exagerar, es pot considerar històrica en el món de les publicacions periòdiques en la nostra llengua.

Pujadó és un exemple d’allò que definim com una persona polifacètica. La seva activitat s’articula al voltant de dos eixos: la llengua i la paraula. Una activitat incessant que es desplega en un munt de perfils diversos: filòleg, músic, cantant, escriptor, traductor, comunicador, professor, agitador cultural…

Apropar-se a l’univers de Miquel Pujadó és entrar en contacte amb algú que pensa i que té les idees clares, que està informat de tot el que passa a casa nostra i que està al dia del que s’esdevé més enllà dels nostres espais habituals de relació. I no només pel que fa a la música. Entrar en el seu món és, també, obrir la porta a la sorpresa quan descobrim facetes que li desconeixíem. Per exemple la seva condició de col·leccionista expert en el camp del còmic, més concretament en la modalitat coneguda com ‘bande dessinée’ franco-belga. Una expertesa de la qual els lectors de Serra d’Or van tenir un primer tast el mes passat amb un article dedicat a aquest tema i que no serà, ja ho avancem, l’últim que li podrem llegir. O, per posar un altre exemple de facetes poc conegudes, el fet que durant trenta-cinc anys signés cada dissabte l’encreuat en català del Diari de Terrassa. Llengua i paraula. Imatge i joc. O, manllevant el títol d’un dels seus llibres, l’eterna dialèctica entre el mot i qui el vetlla.

Pujadó ens ha obert les portes de casa seva per parlar d’uns assumptes que ara mateix són d’actualitat: la integral en tres CD’s de les versions que ha fet de Brassens i els quaranta anys de presència en aquestes pàgines. Però també hem parlat del seu Diccionari de la Nova Cançó, publicat el 2000, i dels projectes que prepara per als propers anys.

No hem estat exhaustius, però.

Per una raó molt senzilla: a Miquel Pujadó mai no te l’acabes.

JJI: Una fidelitat de quaranta anys no és gaire habitual, explica’m com va començar tot.

MP: Per pura casualitat. Un dia de finals de 1984 em vaig trobar pel carrer Pelai amb en Joaquim Molas, que havia estat professor meu a Bellaterra, i amb Jordi Sarsanedas. Molas li va fer grans elogis del meu interès per la cançó i d’allí va sortir la idea de fer una prova. Jo recordava haver llegit a Serra d’Or articles de Jordi García Soler i abans d’Àngel Casas sobre cançó, però sempre de manera esporàdica. El març de 1985 va sortir el primer article, l’abril el segon… i fins avui.

Recordes de què tractava aquell primer article?

El vaig titular “La cançó, un gènere sense crítica?”, amb un interrogant al final. La meva intenció d’aleshores —i en bona part encara d’avui— era, per una banda, reivindicar la cançó, la paraula cantada, com un gènere independent. Híbrid, sí; però amb unes lleis pròpies. També volia trencar amb els compartiments estancs d’aquella època que deien que la cançó era una cosa i el rock una altra. Que la cançó era el passat i el rock el futur. Tots aquells estereotips estimulats pels poders públics i alguns mitjans de comunicació d’idees fixes que eren incapaços de pensar que, de fet, tot era cançó. Perquè què feien, si no cançons, els grups de rock? I encara un tercer propòsit: donar a conèixer el que es feia a fora. Ens arribaven novetats de grups anglesos de segona i tercera fila però del que es feia a Montpeller o a Milà no en sabíem res.

França i Itàlia, els grans referents.

Jo crec que si no haguéssim patit els talls històrics ni les bufetades cròniques que ens han clavat hauríem arribat per via natural a una barreja molt equilibrada de text, música i interpretació com la que hi ha a França. Per una raó molt senzilla: venim de la mateixa arrel, els trobadors. És cert que França es menja Occitània però d’alguna manera aquell moviment el paeix i el fa seu. Per això quan als anys seixanta el Delfí Abella o l’Espinàs comencen a cantar s’emmirallen amb gent com Brassens o Guy Béart perquè perceben que allí hi ha una tradició comuna. I amb Itàlia passa el mateix, sobretot la part del nord i la Toscana. Un cantant com Fabrizio De André, per exemple, no s’entendria sense aquest referent trobadoresc.

On érem, doncs, aquell 1985?

Els primers anys vuitanta, quan jo començo a cantar, van ser durs i complicats. Molts no varen sobreviure, uns altres, fastiguejats, ho varen deixar temporalment —penso en Joan Isaac que va tornar catorze anys després— perquè les dificultats eren enormes, en bona part perquè els mitjans de comunicació que teòricament ens havien de fer costat no ho feien. Allò dels ‘cantants amb guitarreta’ que feia tanta gràcia als que es consideraven moderns i avançats. Aleshores alguns com jo vàrem optar per resistir, mantenir el fil tibant per després poder recuperar el que s’havia perdut. Fins que a finals dels noranta apareix una nova generació de cantants que deixen de banda prejudicis i bestieses i fan, senzillament, el que els ve de gust: una síntesi entre la tradició i l’avantguarda. Penso, per exemple, en un Roger Mas que amb dificultats ha anat desenvolupant una obra amb diversos fronts estilístics que em sembla molt remarcable. S’imposa finalment la tendència a trencar aquelles capsetes on ens havien volgut recloure i a entomar sense manies influències de totes bandes.

I ara, on som?

En un moment de gran oferta. Hi ha molta gent que fa coses molt diferents i, a més a més, ha irromput el fenomen de la música tradicional que ha obert vies d’una riquesa enorme a partir de les llavors plantades a mitjan anys setanta per grups com Al Tall i Uc. Es trenquen els esquemes, les estètiques es barregen i això és bo. Quina és la dificultat? Que la feina de tota aquesta gent arribi al públic.

I el paper de la televisió?

Per sort o per desgràcia, als efectes del que estem parlant la televisió és gairebé com si no existís. Si ens centrem en la televisió pública em sembla bé que hi hagi programes com ‘Eufòria’ o com ‘Zenit’, però em semblaria molt millor si al costat d’aquests s’oferís als espectadors un ventall complet de tot el que existeix ara i aquí, que com acabo de dir és molt. El problema és que no ho fan. Es dediquen a fabricar uns estereotips amb l’excusa que el que demana la gent és allò quan, de fet, és un peix que es mossega la cua: la gent demana allò que li ofereixen, no el que resta relegat a un segon pla.

Però tenim, en canvi, l’espai que s’obre amb les xarxes.

Cert. De fet, les xarxes ja han superat la televisió. El secret és saber-les aprofitar. La part negativa de tot això és la pràctica desaparició del concepte ‘disc’. És molt difícil fer una producció que et permeti recuperar els diners que hi has invertit. Ben al contrari, amb l’‘streaming’ s’ha escampat la idea que tot ha de ser fragmentari i de franc, cosa que em sap molt de greu perquè per a mi un disc és com un llibre: una idea global, un ordre dels temes concret i pensat en funció d’unes lògiques internes: la temàtica, la rítmica, les tonalitats. Tot això s’està perdent, si no ho hem perdut ja. A un escriptor no li demanen que quan publica un llibre el regali; en canvi la idea de la barra lliure a la música és considerada com un fet normal.

Potser influeix el fet que la tecnologia obri portes que abans eren tancades, sobretot als qui comencen.

Però dintre d’un estudi de gravació ha fet baixar molt les possibilitats de fer una producció exigent. No parlo de tants anys enrere: quan calien trenta músics els tenies, si en un moment determinat necessitaves un reforç de tres clarinets els tenies. Ara, amb les màquines, aquestes eventualitats es cobreixen ràpidament però al preu de perdre possibilitats estètiques.

Vist el panorama del que ha passat al llarg d’aquests quaranta anys, cap on creus que anem?

No vull ser ni pessimista ni optimista. Diguem que em mantinc a l’expectativa. Crec que la clau radica en la capacitat de la gent —i sobretot dels més joves— de mantenir l’atenció i l’interès per unes cançons que continguin un mínim d’història i que durant tres o quatre minuts atrapin a qui les escolta. Això és molt difícil i no només afecta la música; quantes vegades no has sentit dir als joves que quan són en un cinema l’hora i mitja que dura una pel·lícula se’ls fa eterna? No saben mantenir l’atenció, necessiten parar per mirar el mòbil, no estan acostumats a tanta estona d’atenció continuada. És un fet preocupant, sobretot perquè és la punta d’un procés que comença amb l’ensenyament, l’educació en general, els sistemes de convivència…

Què necessitaríem per superar aquesta situació?

Principalment una base d’autors que no vulgui treballar per a la galeria, que vagi més enllà i sigui capaç de crear un material de nivell amb la convicció que més aviat o més tard acabarà trobant el seu públic. Un públic que pot ser minoritari però que per poc propícies que siguin les condicions és pot anar ampliant. Això no vol dir que no s’hagi de treballar en productes més comercials i assimilables pel gran públic, és clar, però el camí hauria de ser aquest. No diré noms però crec que aquesta gent ja existeix. No plantejo, doncs, cap utopia.

Canviem de tema sense moure’ns, però, dels aniversaris. Aquest 2025 fa vint-i-cinc anys del ‘Diccionari de la cançó’. Has pensat que potser seria el moment oportú de pensar en una continuació?

El Diccionari va néixer també d’una manera bastant casual. Jo feia la tesi doctoral, dirigida per Sebastià Serrano, sobre la cançó catalana i francesa contemporànies comparades i un dia parlant-ne amb Robert Saladrigas em va comentar que la part dedicada a la cançó catalana podria interessar a Enciclopèdia i així va ser. Per Sant Jordi de 2000 va sortir i vaig començar a tenir problemes. Va ser rebut amb elogis però també amb crítiques i amb algunes reaccions que podríem qualificar de poc edificants sense entrar en detalls. Reconec que en el Diccionari hi ha coses que s’haurien de corregir, que ara segurament les faria d’una altra manera, que hi falten noms, però en el meu descàrrec cal reconèixer que aquest és el tipus de llibre que a França fa un equip i jo el vaig fer tot sol. Hi ha una introducció bastant extensa on explico la meva visió de la cançó en aquell moment que em sembla molt aclaridora i, d’altra banda, crec que és una obra útil i que fa el seu servei. Dit tot això, i ja que em preguntes per una possible continuació, el que sí que t’asseguro és que jo no la faré. Si hi ha algú que s’hi animi, endavant.

Parlant de França i d’Itàlia crida l’atenció la presència de la seva música autòctona a la ràdio, la televisió i els fils musicals. Una situació que aquí és impensable. Què cal fer per donar a la cançó el prestigi social que li pertoca?

De fet, el prestigi social no es limita només a la cançó. Arriba fins a una cosa tan fonamental com és la llengua, per exemple. Ho resumiria dient que ens falta l’autoconvicció de creure en el que fem.

Aquí és on haurien d’entrar en acció les administracions i els mitjans de comunicació, però semblen instal·lats en aquest concepte tan català que és l’autoodi.

Durant els anys vuitanta a les emissores de la Generalitat deien ‘no posis aquesta pedra’ referint-se a un disc de l’Ovidi, per exemple. No m’ho invento, això ho he sentit jo. I pel que es veu no sembla que hàgim avançat gaire. I no parlem ja de demanar que les cançons les emetin senceres, no a trossos. Impossible.

Arran de la tancada de cantants a la Conselleria de Cultura del 1989 es va començar a parlar de quotes, un sistema que no ha funcionat.

D’aquella tancada van sortir sobretot beneficis pels del rock; que, per cert, no s’havien mullat gens. Aviat farà quaranta anys de tot allò però pràcticament som on érem. No fa gaire el CAC va establir que el 2026 la programació de les emissores musicals sigui un 25 per cent en català, cosa que demostra que, efectivament, les quotes no han servit per a res ni han funcionat mai. Faran la trampa de sempre: relegar la música en català a les tres de la matinada.

Així doncs, ni l’administració ni els mitjans els tenim al costat.

Desgraciadament és així. Aparentment hi ha excepcions perquè de tant en tant et trobes que un artista sembla que es converteix en la referència de la qual tots els mitjans en parlen fins que la moda passa. Són excepcions temporals que no fan altra cosa que confirmar la regla. I això obliga més als mitjans públics que haurien d’estar atents a oferir una visió global de tot el que es va produint. Ja sabem que no poden ser exhaustius, però el que no poden fer és limitar-se a una estètica concreta i, a més a més, voler imposar-la. El que es busca és l’impacte, el foc d’encenalls. I els continguts queden de banda.

Abans d’entrar a parlar de Brassens m’agradaria recordar que tu has divulgat l’obra d’uns quants poetes d’aquí. Tornem, doncs, a la paraula, un element bàsic quan parlem de cançó.

La paraula és important, però sense oblidar mai la melodia. Et poso l’exemple del disc que tinc previst per a l’any que ve: les músiques les tinc ja fetes, però cap lletra. Tinc idees de cap on ha d’anar cada tema, però penso que la música és més original si no neix condicionada per un text preestablert. Pel que fa a les meves experiències amb poetes crec que han estat variades: el 2006 vaig musicar Bartra centrant-me en el seu llibre pòstum ‘El gall canta per tots dos’ que és pràcticament un recull de cançons; de fet, aquest és l’únic projecte que vaig fer de manera espontània. En canvi ‘Maragall paraula viva’, un CD i DVD del 2011, va ser un encàrrec que em va fer la Fundació Torre del Palau, de Terrassa, arran del centenari de la mort del poeta, i cinc anys després, per encàrrec de Barcanova vaig fer els ‘Poemes de capçalera’, un llibre amb quasi un centenar de poemes triats i presentats per mi amb un CD d’acompanyament en el qual combino poemes cantats amb altres recitats per actors com Carles Canut, Josep Maria Pou, Victòria Pagès, Enric Majó, Jordi Boixaderas, Toni Sevilla…

Parles de tres CD’s que em fa l’efecte que ara mateix són molt difícils de trobar.

La meva intenció és —tal com acabo de fer amb Brassens— començar a recopilar la meva obra en paquets de tres o quatre discos. Si les meves previsions es compleixen el projecte per al 2027 és precisament fer un ‘Miquel Pujadó canta els poetes’ amb Bartra, Maragall i el paquet dels ‘Poemes de capçalera’.

Georges Brassens és un nom present al llarg de la teva trajectòria. Com comences a interessar-t’hi?

Una mica per casualitat. Recordo que quan Brassens es va morir, l’octubre de 1981, jo col·laborava amb l’Aliança Francesa de Sabadell que aleshores dirigia Robert Ferrer, una persona excepcional que ens va deixar el 2016. Va ser ell qui em va comentar que estaria bé que provés a traduir algunes cançons per cantar-les en un recital d’homenatge amb Quico Pi de la Serra, l’Ovidi, el Toti i jo. Després me’n vaig oblidar fins que el 1991, després de publicar ‘Ambaixador d’enlloc’, vaig passar per la típica crisi de creativitat. Des del primer disc —‘El temps dels fanals en flor’, de 1982— tenia gravades una cinquantena de cançons però em va agafar la dèria que acabaria repetint-me. La solució va ser parar per carregar bateries i no escriure cançons noves durant una temporada. Aleshores vaig agafar les cançons de Brassens que ja tenia fetes i vaig continuar fins a tenir-ne disset o divuit i adonar-me que allí hi havia un disc. De seguida s’hi va interessar Tecnosaga, una discogràfica de Madrid, i el resultat va ser ‘La mala herba’. La meva gran sorpresa va ser quan de cop i volta allò que jo considerava gairebé com una curiositat per passar el temps i preparar altres coses funcionava perquè em van començar a trucar de França i d’Itàlia convidant-me a festivals per cantar Brassens.

I, ja posat, l’any següent vas treure ‘Els companys primer’.

El 1993 l’Institut Francès de Barcelona em va proposar de fer un disc de versions que reflectís l’univers de Georges Brassens. Hi varen col·laborar Pere Tàpias, Núria Feliu, Quintín Cabrera, Josep Tero, Jaume Arnella, Raphel Ferrer, Maria-Josep Villarroya i Manel Camp, que va fer una versió instrumental de ‘La femme d’Hector’. I a partir d’aquell moment vaig continuar traduint-lo sense presses, per divertir-me.

Què és el que t’atreu dels seus textos?

Traduir Brassens és un exercici mental i lingüístic brutal. Sobretot si, com és el meu cas, es volen mantenir les rimes consonants i els ritmes interns. Deu anys després, el 2003, quan vaig tenir disset o divuit cançons més vaig enregistrar ‘El temps no té cap importància’. I encara deu anys després vaig fer ‘Brassens, llum i ombra’ amb una vintena de cançons més.

Fins que arribem a ‘Pujadó-Brassens. Humor i anarquia’, el triple CD que acabes de publicar fa molt poc.

Efectivament. I el que sí que puc anunciar és que amb aquest recopilatori dono per acabada la feina de traduir Brassens. Com que ja tinc una edat la idea que porto de cap és treure encara un parell de discos més amb material nou i, com t’he dit, ordenar i recopilar tot el que he fet des que vaig debutar l’any 1982 en paquets de tres o quatre CD’s; ara Brassens, després els poetes i anar fent.

T’he de confessar que després del que m’acabes d’explicar em sobta que la teva relació amb Brassens comencés de manera tan casual. M’esperava tota una teoria…

A mi sempre m’ha agradat la cançó francesa i quan vaig haver d’agafar un autor per traduir-lo em vaig decantar per Brassens per dues raons: per la indubtable qualitat literària dels seus textos, que són un repte per al traductor, i també per la naturalitat amb què els interpretava. Si agafes Brel, per exemple, veuràs que en bona part és escenografia: la veu, el crit, el moviment, la gestualitat. En canvi quan Brassens puja a l’escenari és com si cantés al menjador de casa per als amics, la seva interpretació és neutra. Això fa que sigui molt més fàcil de portar-lo cap al teu territori.

Aquest triple CD l’has tret amb una campanya de micromecenatge. Un sistema que ja has utilitzat en alguna altra ocasió i que cada vegada fan servir més cantants. Es pot interpretar com una manera de plantar cara a la indústria?

És una manera de cobrir unes despeses que difícilment es cobririen d’una altra manera i d’assegurar, alhora, una base suficient de distribució del disc. Amb la indústria s’ha de comptar pels aspectes legals i d’edició però el problema és trobar botigues que venguin discos. A les grans superfícies la secció dedicada a vinils, CD’s i DVD’s cada vegada és més petita. Un panorama ben galdós…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!