Totxanes, totxos i maons
El Bloc de Joan Josep Isern
Mentre llegeixo l’últim llibre de Marta Rojals.
Truquen. Per l’hora m’imagino que deu ser algun missatger que em porta llibres. Abans d’obrir surto a la terrassa per veure la porta del jardí i comprovo que, efectivament, no m’equivoco. Obro, puja, signo l’albarà i m’enduc el paquet cap a la taula de feinejar. Es nota que ve Sant Jordi: els paquets de les editorials són més gruixuts i arriben més sovint. Amb el tragí cau a terra “No ens calia estudiar tant”, l’últim de la Marta Rojals, que estava llegint quan ha sonat el timbre. Es desbarata i el tros de cartolina plastificada que faig servir de punt es perd dintre de la paperera. Meeerda.
Agafo les tisores per esquinçar retractilats però abans em deixo portar per un impuls i torno a la terrassa. Veig el jardí de baix, però no el d’avui. Ara sóc trenta anys més jove i veig els dos nois de casa jugant amb els seus amics del veïnat. L’un fa puntades a una pilota, l’altre corre i s’amaga darrere d’un dels bancs de fusta. Una bicicleta jeu a terra just enmig del pas de la gent i al costat, també a terra, hi ha una pila d’abrics.
El senyor Joan de tant en tant surt de la porteria. Sobretot quan sent que algú crida o plora. O quan hi ha baralles. L’A. i jo també sortim, a la terrassa, però la mirada cap amunt del vell porter garanteix que tothom tranquil, que no passa res. “Aquests xiquets són de goma”, ens ve a dir amb un gest que s’enfila amb ressons tarragonins dels Pallaresos.
Ja fa estona que han tornat de l’escola i fan temps per l’hora del bany i del sopar. Cremen les últimes forces del dia, figura. I no tenen fred perquè, com diu la dita, qui no té seny no té fred. N’hi ha un fum, de nanos, a baix. De les quatre escales. Vint, potser vint-i-cinc, cridant alhora. Són tots els que ara mateix, avui, gestionen com poden les seves vides lluny d’aquest jardí. I de tots, uns quants –els més valents potser– ens han acabat fent avis als que vigilàvem des de les terrasses.
Som nosaltres. La gent que abans de tot això, a principis dels setanta, vàrem trobar pis de seguida i ens vàrem casar joves (per aquest ordre: pis i boda). Deu anys d’hipoteca, dotze o tretze en els casos més extrems. També vàrem tenir canalla aviat. Nosaltres un parell –1975 i 1978– tot i que l’A. durant molt temps va pensar que tres era una xifra perfecta. A casa, però, havíem vist com els pares les havien passat primes. Tenien molt present els patiments de la guerra (i de la postguerra!) i observaven amb discret orgull com anàvem creixent: “la feina que ens va donar quan era petit perquè mengés i mira-te’l ara”. Eren anys de silenci, de poques efusions. Després, durant els primers temps d’anar a la Universitat, la mare ens repetia dos o tres cops per setmana que sobretot no ens emboliquéssim en res, que si vèiem merder no ens hi fiquéssim, que sempre rep un mal tanto qui menys culpa té… Que vosaltres no sabeu què és una guerra.
Ben convençuts que avui era el primer dia de la resta de la nostra vida i tal i qual no vàrem trigar gaire a alçar el vol. Normalment en acabar els estudis trobàvem alguna feina que hi estava relacionada i començava la cadena. Cap amunt. I si no, sempre hi havia la Caixa o algun banc: feines per a tota la vida, en deien. I amb el primer fill el convenciment que nosaltres sí que ho faríem bé. Que els pares, pobres, havien fet tot el que havien pogut i sabut però que nosaltres ens hi fixaríem molt i que seria diferent perquè els temps eren uns altres. Estaven canviant. Compràvem “Ser padres”, no teníem televisió i els diumenges anàvem a veure exposicions. Aquells vermells i blaus de Miró, aquells estels, segur que no deixarien indiferents als nanos. Encara que fessin aquells morros quan els dèiem que avui aniríem a un museu.
Després l’escola. Catalana i activa, és clar (ara que hi penso, cap de nosaltres era capaç de formular què volia dir una escola passiva, però ja ens enteníem). I no vàrem trigar gaire a voler-la amb aula informàtica, només faltaria. Gomets i adhesius, manualitats i extraescolars. El Teo, l’Èric Càstel i de banda sonora el Xesco Boix amb els Ara va de bo.
Els pares ens ajudaven, és clar. Sort d’ells. S’estrenaven en l’ofici d’avis i estaven contents encara que, hereus del silenci, no ho sabessin exterioritzar gaire. Aquests nois, deia el pare, es fan un fart de pencar però, gràcies a Déu, sembla que tiren endavant. Gràcies a Déu, repetia la mare com una jaculatòria.
Al pare li agradava recordar com va començar ell amb una bicicleta, la carmanyola i una mà al davant i l’altra al darrere. Eren els primers cinquanta, uns altres temps. I ara, mira: s’han fet grans. Ens han fet grans. Potser no ho sabien expressar en paraules però sé que estaven orgullosos perquè els nens –els nens érem mon germà i jo– es defensen sols i a l’edat que nosaltres malvivíem de lloguer ells mira, ja tenen pis de propietat.
I així vàrem seguir. Creixent tots plegats sense envejar res a ningú ni fer grans extres. Allò del braç i la màniga. Preparant un raconet per la vellesa. Fins que va arribar el moment de començar el compte enrere dels dies que ens quedaven fins a la jubilació. També és cert que alguns, enlluernats, varen fer-ho, allò d’estirar més el braç que la màniga (més cap aquí algú s’inventaria un eufemisme de merda per definir això: “Viure per damunt de les pròpies possibilitats”). No els culpo, però; semblaven tan propicis, els temps… (i aquest, a fi de comptes, és un apunt de caire generacional).
Es gira fresca a la terrassa i torno al despatx. Amb quatre tisorades desembolico els llibres que m’han portat fa una estona. En faig una pila al costat de la impressora i reprenc l’últim llibre de Marta Rojals. S’ha acabat el joc, em dic. “Game over”. Com el títol de la primera de les cinc parts amb què Joan Carles Girbés, un editor honest i competent que fa una magnífica feina amb Sembra Llibres, ha agrupat el centenar d’articles de “No ens calia estudiar tant”.
Un llibre que no puc llegir amb neutralitat perquè em furga en una part de l’anima que aquests dies noto especialment sensible. Un llibre que, ben mirat, aplega articles que he anat llegint des de fa uns quants anys setmana rere setmana a mesura que l’autora els anava publicant a Vilaweb. Ja sabia, per tant, de què anava la música de fons, però ara que els llegeixo en bloc trobo que em sacsegen molt més.
Veig a la solapa que Marta Rojals va néixer a Palma d’Ebre el 1975. A punt de fer els quaranta. Com el noi gran de casa. Sóc, doncs, de la generació dels seus pares i potser la raó perquè aquest llibre m’està impressionant tant és perquè aplega la veu –el crit, vaja– de tots aquells nanos que fa trenta anys veia des de la terrassa com jugaven al jardí. I el que diuen em retrata.
No voldria posar-me transcendent però penso que és la primera vegada que tinc a les mans el testimoni d’un fracàs. No només el fracàs del diguem-ne “sistema” (que també, i molt, però que ara, als efectes del que pretenc dir, té una importància secundària). És el fracàs d’una generació, la meva, que a diferència de les que hi varen haver darrere nostre, no entregarem als fills un món més confortable, segur i decent de com l’havíem trobat.
Uns fills als quals conceptes com “pla de pensions” ara ja els sona a etrusc i que d’aquí a vint-i-cinc anys serà bastant difícil que puguin fer cap compte enrere fins a la data de la seva jubilació.
Som, doncs, els últims fills que han viscut millor que els seus pares.
I mira que ens ho vàrem proposar, tu. Que ens hi fixaríem molt, que no la cagaríem…
—————————————————————————————–
PD: En els papers de promoció de “No ens calia estudiar tant” l’editor ha tingut la gentilesa de destacar una frase que vaig escriure fa temps a propòsit d’un llibre anterior de Marta Rojals. Més concretament deia que escrivia uns articles que mai no ens deixen indiferents. Suposo que amb tot el que acabeu de llegir es demostra que no exagerava gens, oi?
(Cliqueu damunt la imatge per veure-la com Déu mana)
Respon a Salvador Cancel·la les respostes
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Article brillant, emotiu, que m’ha fet venir les llàgrimes als uuls, en uns dies en que el plorar m’es lleufgerament fàcil. Tens raó, Joan, som un generació marcada per un cert fracàs que ja no es repetirà. No has pensat moltes vegades que si tornessim a començar ho faríem molt diferent?. Jo si. Hi ha coses que estic molt agraït a com em varen educar però n’hi ha que no les perdono.