Totxanes, totxos i maons

(Anys 50 i 60)

Me’n recordo de quan l’àvia Juanita i la tieta Maria Teresa em parlaven dels Magatzems Alemanys i, en veure que es referien als Almacenes Capitolio del carrer Pelayo, no entenia per quina raó els canviaven el nom.

Fins al dia que se’m va ocórrer preguntar-li a mon pare. Aleshores vaig saber que aquells magatzems ja existien abans de la guerra (es van fundar el 1917) i que es van dir d’aquella manera (vegeu aquí) fins al 1945, data del final de la Segona Guerra Mundial que es va liquidar amb la derrota alemanya i el triomf dels aliats encapçalats pels americans. D’aquí el canvi de nom: una referència evident al Capitoli de Washington.

El canvi, però, no va ser assimilat fàcilment. Sobretot per la gent gran que ja havia interioritzat el ritual de passar pel carrer “Pelaiu” (el “Pelai” és de molt més cap aquí)  i combinar les seves compres entre El Siglo i “els alemanys”.

A casa, amb els pares, teníem molta tirada a anar als Capitolio, potser perquè els teníem molt a prop. Sobretot a partir del moment que varen obrir un accés per la plaça de Castella (aleshores Plaza Castilla, és clar), la de l’església dels Mercedaris, que era la que freqüentàvem cada diumenge per anar a missa.

A més a més, no em negareu que el seu eslogan –“Almacenes Capitolio. La casa que vende más barato de Barcelona”– era molt més engrescador que, per exemple, el del Sepu: “Quien calcula, compra en Sepu”. També la seva adreça –calle Pelayo del 14 al 24– desprenia la sensació que es tractava d’una cosa gran, majestuosa. O almenys així ens ho semblava.

Recordo que en l’exemplar del diari dels diumenges -mon pare comprava el Diario de Barcelona, però l’anunci també sortia a La Vanguardia Española– la contraportada l’ocupava sempre un anunci a tota plana dels Capitolio en el qual es detallaven els productes més interessants que l’establiment posava a la venda. I, principalment, a la part inferior una secció que a ma mare li encantava: “El artículo del día”, que era l’oferta especial que hi havia programada per cada dia de la setmana següent. (*)

Els primers dies de la setmana les ofertes es relacionaven amb productes de cost poc elevat. Els divendres i els dissabtes, en canvi, estaven reservats als de més categoria com estufes, rentadores, neveres, televisors, aparells de ràdio, etc.

Era un altre concepte del comerç i de la publicitat. Els anuncis eren atapeïts i il·lustrats amb dibuixos d’allò més esquemàtics. Tota una estètica molt peculiar que podeu veure aquí i que val molt la pena d’examinar per fer-vos càrrec de com funcionava en aquells temps més aviat magres la societat de consum.

Per cert, en aquell mateix lot de magatzems del carrer Pelaiu hi havia els Almacenes El Águila, molt importants també en la meva infantesa. Però això serà motiu d’un altre “menrecordo” .

———————————————————————————————

(*) En el requadre dedicat a cada dia de la setmana següent del “Artículo del dia” els publicitaris hi posaven el santoral que tocava. Recordo que va ser la primera vegada que em vaig interessar pels sants de les persones i segurament d’aquell inici em ve l’hàbit -que renovo cada any en canviar d’agenda- de controlar les dates dels sants i aniversaris de la gent que conec per felicitar-los puntualment.