Totxanes, totxos i maons

(anys 90)

Me’n recordo de les rodes de premsa convocades d’amagatotis un matí de dissabte per donar a conèixer els premiats que es proclamarien oficialment poques hores després durant la Nit de Santa Llúcia.

Tot i que jo no era periodista -com a crític del suplement literari de l’Avui era col·laborador extern i, doncs, estava alliberat de les servituds de l’actualitat- vaig demanar a la gent de Columna, l’editorial que aleshores convocava el premi Sant Jordi de novel·la, que em tinguessin en compte a l’hora de convocar els informadors per donar-los la notícia en rigorosa exclusiva i, no cal dir-ho, totalment embargada fins la nit.

La cita era a les oficines de l’editorial, un pis en una escala de veïns del carrer Provença, entre el passeig de Sant Joan i el carrer Bailén. Allí ens esperava l’editor Miquel Alzueta que quan ens tenia a tots ben asseguts a l’espai que feia de sala de reunions obria la porta del seu despatx per donar pas a l’autor o autora guanyadors del premi Sant Jordi alhora que ens repartia un petit dossier amb detalls de l’obra guanyadora i la llista dels guardonats amb els altres premis de la Nit de Santa Llúcia.

Un ritual obligat era que l’agraciat o agraciada se’ns presentés vestit exactament com aniria hores després durant el sopar per tal que les fotografies dels reporters gràfics no descobrissin la trampa l’endemà quan la gent obrís els diaris.

En aquest sentit, la roda de premsa que recordo amb més força és la de 1993, quan va guanyar Isabel-Clara Simó que es va presentar amb un elegant vestit de nit de vellut fosc que va fer furor entre la concurrència sabatina i matinera. Recordo que en el dossier que ens varen donar no figurava el títol de l’obra guanyadora i quan algú va preguntar el motiu Miquel Alzueta ens va dir que dubtava entre diverses opcions i que esperava que els periodistes allí presents l’ajudéssim a triar el definitiu.

Ens va presentar tres o quatre propostes diferents, tothom va dir-hi la seva i finalment l’editor va optar per “La salvatge” que, per dir-ho sense entretenir-m’hi gaire, no va ser ni de bon tros la solució més votada pels presents. Coses de l’amic Alzueta…

De tot això que explico han passat ja uns quants anys. Ara els premis importants de la Nit ja no els convoca Columna sinó Proa i jo ja fa temps que sóc un crític literari jubilat. Si més no dels diaris. La Festa ha passat de celebrar-se en dissabte a divendres i la convocatòria continua sent discreta -es fa en un lloc que no us diré pas- però molt més multitudinària que en l’època del piset de l’Alzueta i companyia.

Jo, però, continuo assistint-hi emparant-me en els drets que em dóna la veterania en el càrrec i d’un any a l’altre m’apunto a l’agenda la cita discreta del divendres més proper al dia de santa Llúcia per conèixer amb unes hores d’anticipació els guanyadors de la festa literària més important de casa nostra.

Per l’organització dels meus bioritmes particulars és l’esdeveniment que obre la porta a les festes de Nadal, Cap d’Any i Reis.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!