Totxanes, totxos i maons

(Any 1960 i següents)

Me’n recordo de la manera com feia fotografies mon pare. Un cop havia triat el model parava molta atenció en la posició del sol mentre regulava l’obertura del diafragma i calculava la distància. A continuació obria una mica les cames i s’assegurava de tenir els dos peus fixos a terra i el cos -amb l’eix de la columna vertebral ben vertical- perfectament encarat cap a l’objecte o la persona que volia retratar.

Fixada la posició el següent pas era clavar els dos colzes al cos -un gest que feia amb energia, amb un cert aire marcial- i ajustar l’enquadrament del retrat a través del visor de la càmera. De vegades, quan volia afinar molt, fins i tot es treia les ulleres i se les guardava a la butxaca.

Aquesta tècnica la deuria aprendre d’un manual d’instruccions que va comprar amb la seva primera màquina important: una Régula King que li va durar una pila d’anys. El llibret es deia “Cómo sacar provecho de su cámara” i va córrer per casa durant força temps.

Certament eren altres èpoques. A diferència d’ara cada fotografia que aleshores es tirava representava una despesa. Tant de pel·lícula -la capacitat dels rodets era de 36 fotografies- com posteriorment de laboratori: revelat i còpies.

Mon pare no passarà a la història com un gran fotògraf. Tampoc ho pretenia. L’únic que volia era que les fotografies que feia li quedessin bé dintre dels marges de qualitat de la càmera que tenia i del seu propi talent. Tenia una afició i, senzillament, volia desenvolupar-la de la manera millor.

I a fe de Déu que ho va aconseguir: va estar fent fotografies i enganxant-les a àlbums fins pocs mesos abans de morir. I a més a més se’ls mirava sovint: no era gens estrany trobar-lo, quan anàvem a fer-li una visita, amb mitja dotzena d’àlbums escampats damunt la taula del menjador i no gaire lluny una lupa per copsar els detalls de cada imatge.

El resultat de tot això és que en la gran quantitat d’àlbums que hem heretat -i que mon germà s’ha entretingut pacientment a escanejar- costaria molt de trobar una fotografia maldestra o sense substància.

Ara quan passejo pel Parc Güell em fixo en les postures que adopta la gent quan vol fer una fotografia i me’n faig creus. Certament, les càmeres digitals permeten corregir els errors, però el que la tecnologia no ens ha transmès és el bon hàbit de fer fotografies amb un mínim de decòrum. La gent tira retrats amb posat de fàstic: amb una mà guerxa i el braç estès. Gairebé a pols. I no és gens estrany trobar qui, a més a més, fa equilibris damunt d’un peu, fent postures que potser sí que serien gracioses per ser retratades però MAI per fer una fotografia amb un mínim de garantia.

Me’n recordo de tot això i, un pèl escandalitzat, no vull ni imaginar què diria o que pensaria mon pare en veure’ls…

(vegeu els dos arxius adjunts)

—————————————————————————————–

(Trobareu tots els “Me’n recordo” aquí i també a la columna de categories que teniu just a la dreta de la pantalla)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!