Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

14 de juliol de 2021
1 comentari

Memòries, dietaris, retalls de vida…

Aquests dies estic llegint amb molta atenció el dietari que Joan Triadú va escriure durant els anys 1938, 1939 i 1940 (quan tenia entre setze i dinou anys) i que molt més cap aquí -el 2001- va veure la llum editat per Proa amb el títol ‘Dies de memòria 1938-1940. Diari d’un mestre adolescent’.

Sobre aquest llibre i les impressions que em suscita penso escriure molt aviat un article amb intenció de publicar-lo en algun mitjà convencional, digital o aquí mateix. No diré, doncs, gaire cosa més.

En el pròleg Triadú es defineix com ‘guardador de mena’ per bé que tot seguit reconeix que sovint descuidava la sempre necessària segona part d’aquesta recomanable virtut: la documentació, catalogació i localització d’allò que es decideix de conservar. Jo, de moment, crec que vaig complint amb els dos requisits: conservo i arxivo. Que duri…

És curiós -i molt estimulant- veure com aquestes impressions d’adolescència les va complementar amb unes memòries –‘Memòries d’un segle d’or’, (Proa 2008)- escrites a l’altra punta de la vida, quan depassava llargament els vuitanta anys. Una operació molt similar al que va fer amb ‘Textos i pretextos de pedagogia 1938-2008’, editat per Eumo el 2009, un any abans de la seva mort, i que és un llibre sobre el qual també estic segur que no trigaré gaire a parlar.

Les meravelloses coincidències de la vida fan que, precisament aquests dies, una bona amiga de casa ens hagi regalat a tots els amics del grup amb què més contacte tenim i més saraus organitzem un llibre editat per ella mateixa que ha titulat ‘Retalls de vida’ i en el qual passa revista a la seva infància i adolescència evocades amb els ulls d’ara.

No he llegit encara aquest ‘retalls’, però he de dir que, d’entrada, em sembla una gran decisió que la gent es dediqui a documentar i explicar la seva biografia. Qui és i d’on ve. O, si més no, aquells episodis que considera importants. Una gran decisió que jo veig en un doble sentit: per explicar-se a un mateix com era en un moment determinat, i per explicar-ho als altres (fills, amics, coneguts i saludats) perquè ho entenguin o s’hi identifiquin.

En la dedicatòria que ens va fer a l’A. i a mi l’autora va escriure només una frase: ‘Amb tota la confiança!’ Per a mi és més que suficient perquè, efectivament, escriure en general (i escriure memòries en particular) és justament això: un acte de confiança amb els que et llegiran i, sobretot, amb la vida. La que ja has viscut i la que et queda per endavant.

Les meravelloses coincidències a què feia referència només tres paràgrafs més amunt m’acaben de concedir un altre regal: un text que Joan Triadú escriu en el seu diari el 8 de febrer de 1940; és a dir, als divuit anys. Des de fa uns mesos va a la universitat on acabarà aprovant en un sol any els dos primers cursos de la carrera de Filosofia i Lletres. Allí coincideix amb gent que serà important a la seva vida com Josep Palau i Fabre, Frederic-Pau Verrié o Joan Ainaud. Està content, però no pot oblidar que a casa seva les passen molt primes perquè pugui dedicar el seu temps només a la universitat i no a procurar que entri un nou sou a la família.

És un text molt clarificador perquè em sembla que descriu perfectament com a aquella edat -divuit anys, ho repeteixo- Triadú tenia ja molt clara la seva vocació no només d’escriptor, també de comunicador per mitjà de l’escriptura.

 

8 de febrer (de 1940), dijous.

Repassant el diari i comparant-lo amb el de fa dos anys, m’adono que cada vegada hi passo més temps, i és perquè tinc més ganes d’escriure i potser més coses per dir. Això em fa anar a dormir tard, però els pares ja saben que no hi ha res a fer. La nit és la millor hora del dia, al revés, ben bé, del que pensa, diu i practica el meu pare. Aquí ja es marca la diferència entre el que jo hauria d’haver estat i el que vaig en camí de ser. Per començar, tinc una necessitat que, suposo, ell mai no ha tingut, que és parlar d’un mateix amb un mateix. Aquí hi ha la causa primera, filosòficament, del dietari o diari. Amb això hi va l’afany de recordar, de fixar fets emotivament a la memòria. Llavors, no sols per mi, sinó pels altres, no sé qui, gent imaginària que un dia s’interessés pel que jo veig i pel que jo he viscut. Han de passar anys abans no valgui la pena de fer-ne una tria i fer-ho conèixer. Qui sap, a més, quan es podrà publicar en català. Si guanyaven aquesta guerra els alemanys, potser mai més. Si no, algun dia hi tornarem. Amb aquesta previsió, per llunyana que sigui, no escric unes confessions. Ja em confesso com a pecador, amb un confessor i com a pràctica d’un sagrament. Tampoc no parlo de segons quines persones i d’algunes en canvio el nom, cosa que és més divertida que posar unes inicials. Això vol dir que no puc estar-me de pensar en els possibles lectors, una petita vanitat que puc tenir perquè no deixo de considerar-me (de tant llegir, potser) una mica escriptor.

‘Dies de memòria 1938-1940. Diari d’un mestre adolescent’, Joan Triadú (Proa, 2001). Pàgines 169 i 170.

 

 

  1. Molt interessant, que en el moment d’escriure el dietari, considerés que algun dia podria ser llegit, es considerava un escriptor, potser pel fet de llegir tant

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!