Totxanes, totxos i maons

Avui, dia de Nadal, es commemoren els cent anys del naixement de Manuel Cubeles i Solé, promotor, agitador, pedagog i renovador del món dels esbarts i, per extensió, de tota la nostra cultura popular (vegeu aquí).

Amb aquestes paraules que he reproduit més amunt –promotor, agitador…– ara fa trenta anys jo el presentava en una entrevista que li vaig fer pel número de desembre de la revista “Cultura” amb la intenció de fer un recorregut per la seva vida a propòsit del seu setantè aniversari.

La revista -és el número 18, més concretament- es pot trobar a les hemeroteques i, per tant, no reproduiré tot el contingut de la conversa, de més de dues hores. Destacaré, a tall de mostra i, sobretot, d’homenatge, alguns fragments.

¿Quins foren els vostres primers mestres?

Cada dia anava al Centre Social de Betlem, on aprenia solfeig amb la senyora Romanos i rítmica amb Enric Gibert i Camins, mestre d’escola, deixeble de Joan Llongueras i un home admirable. El meu mestre de balla va ser en Joan Bial i Serra. Reccordo que el primer dia em va fer saltar al compàs de la música. No havia passat ni un minut que em va fer parar i assenyalant-me amb el dit (era un home d’aparença seca i autoritària) em va dir: “Tu has ballat!”. “No, senyor, mai”, li vaig respondre tremolant. Llavors em va mirar uns segons en silenci i em va dir: “Doncs tu ballaràs!”. Jo era un vailet de set anys i podeu imaginar-vos la impressió que em va fer aquella premonició que semblava gairebé una ordre.

No anava desencertat, el vostre mestre…

No. Però el que ningú no comptava era que una guerra ho capgiraria tot. Jo només he ballat tres vegades en públic: la primera, al Casal de la Cultura de la Generalitat; la segona, a l’antic Palau de Belles Arts, i l’última davant del gran brollador de Montjuïc, en presència del president Companys, l’endemà del primer bombardeig que va sofrir Barcelona des del mar. Aquí s’acaba la meva història de dansaire perquè de seguida em varen mobilitzar i pocs mesos després una bala explosiva em va destrossar la cama al front de Balaguer.

¿Es pot dir que aquesta ferida canvia el curs de la vostra vida?

I de quina manera! Durant la postguerra, a casa vàrem passar gana. El pare havia mort el febrer del 36, no tenia cap germà, la mare estava molt delicada i, a més a més, jo anava amb crosses i amb la ferida oberta que va necessitar vuit anys per tancar-se. Ara bé, la meva manera d’enfocar la vida la dec a un consell del meu pare. Als catorze anys em va regalar la ‘Història de Catalunya’ d’en Ferran Soldevila i em va dir: “Perquè siguis més català, però català amb consciència, llegeix la història d’un poble dissortat. Coneix Catalunya, estima-la i serveix-la sense condicions”. ¿I com la podia servir? Amb el meu do natural per a la dansa, assajant com bonament podia, estudiant, investigant, engrescant la gent…

(…)

En un moment determinat us convertiu en pioner de les emissions en català amb un programa ja històric a Ràdio Nacional: ‘Paraula i Pensament’. Més tard us nomenen cap de producció de TVE a Barcelona. ¿Com se us va presentar aquesta oportunitat d’exercir de cap de pont, atesa la vostra evident hostilitat cap al franquisme?

¿Sabeu com s’ho feien els jesuïtes per entrar en una casa? El primer dia saludaven des de la porta, el segon deixaven la teula penjada al rebedor i l’endemà ja seien a taula. Així vaig fer jo a Ràdio Nacional des dels primers anys cinquanta. No cal dir que sense perdre de vista allò que deia abans de servir el país, perquè darrere meu hi havia en Benet i tots els altres fent mans i mànigues perquè pogués entrar-hi. Jo coneixia en Rafael Ferrer, el director musical de l’emissora, i mossèn Martínez Roura, que n’era el consiliari. Allí vaig conèixer també en Joan Viñas i el senyor Dalmau que -això ara ningú no ho recorda- amb la ‘Campanya Benèfica’ varen ser els primers a fer lliçons de català a la ràdio . A l’estil jesuïta durant cinc anys vaig anar dos cops per setmana a visitar la gent de la ràdio, a deixar-me veure per Luís Ezcurra, per Jordi Arandes… fins que el 1959 va sorgir la possibilitat de connectar també amb l’aleshores incipient televisió. Un bon dia, sense dir-me res, l’Ezcurra se’m va emportar cap a Miramar i, davant de la meva sorpresa, em va presentar com el nou cap dels estudis. Allí vaig fer de tot: regidor, tramoista, secretari d’emissions… gràcies a la meva experiència amb els esbarts, és clar. Mesos més tard em varen fer cap de producció, càrrec en el qual em vaig estar catorze anys i que em va permetre fer les primeres retransmissions televisives en català. Després vaig demanar una excedència i en tornar, un cop mort Franco, havia de triar entre ràdio i televisió. Vaig triar la ràdio i em vaig dedicar al guionatge. Mentrestant jo feia des de 1969 ‘Paraula i Pensament’. Fins que em vaig jubilar i vaig reprendre el contacte amb els esbarts.

Heu aprofitat totes les oportunitats que se us han presentat i això us ha fet apassionar-vos per moltes disciplines: música, teatre, pedagogia, liturgisme, antropologia… ¿Es pot dir que sou unhumanista en el sentit més genuï del mot?

Mireu: jo sóc cristià. Això em fa demòcrata quan se’m diu ‘Estima els altres’ i em posa al servei de tothom quan se’m diu ‘Dona’t i no esperis res’. Jo he rebut molt, per això em sento amb el deure de donar també tot el que pugui. Amb totes les contradiccions, perquè som contradictoris, però estimant i donant fins al final. No són només frases per fer bonic: és paraula i, alhora, és pensament. Com el títol del meu programa.

(…)

Com podeu veure, avui fa cent anys que va nèixer un gran home.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!