Totxanes, totxos i maons

Des de fa unes hores ja sé quin llibre recomanaré a tort i a dret de cara al proper Sant Jordi: “Maic”, de Tina Vallès.

És un volum primet: 86 pàgines de lletra generosa amb els curts de vista en les quals se’ns explica una història que, francament, em semblaria una llàstima que passés desapercebuda dels lectors mínimament sensibles que solen fer confiança a aquestes Totxanes.

El llibre l’edita Baula -és a dir, cap de les grans editorials d’aquí- i, per tant, desconec quin potencial de distribució tindrà. Per si de cas us dono ja ara la referència perquè el busqueu o feu l’encàrrec al vostre llibreter amb temps suficient.

Tina Vallès és una veterana de la blogosfera catalana. Primerament  ens va fascinar amb “L’aeroplà del Raval” (fins al 2007) i actualment ho fa amb “Ganxet sota les pedres” que trobareu en la llista d’enllaços recomanats de la dreta de les vostres pantalles. Dues referències de blocs literaris d’altíssima volada.

Per tot plegat, doncs, crec que “Maic” no sorprendrà gens als seguidors habituals de Tina Vallès. Ja sigui pels seus apunts blocaires o a partir del llibre de contes que fa cinc anys va publicar i del qual també me’n vaig fer ressò (vegeu aquí).

La novel·la que ara publica comença així: “Em dic Maic, o Maaaic quan em criden -la mare sempre em crida i gasta moltes as cada vegada-; però a l’escola escric el meu nom tal com em diu la professora: Mike.”

En Maic té vuit anys. Ho sap perquè molt de tant en tant la seva àvia el felicita perquè ja té un any més. Aquell dia és especial perquè li fa molts petons i li compra unes sabates. Li diuen “morenet”, un apel·latiu que no li agrada gaire tot i que “… és veritat que sóc morenet, tant és si m’ho diuen amb gust de flam com d’esgarrapada.”

En Maic no té pare, tot i que poques coses d’aquest món li agradarien més que tenir-ne un com la majoria dels seus companys. El que sí que té és una mare molt jove que quan surt de casa es posa unes sabates amb un taló molt alt per fer veure que és més gran i un germà petit que no parla ni es mou. La mare els deixa sols tot el dia -en Maic suposa que es dedica a buscar-li el pare perfecte- i a la nit sol arribar molt-molt-molt cansada i amb la veu pastosa. Aleshores quan crida al seu fill deixa de banda les as i allarga les emes: “Mmmaic”.

El talent de Tina Vallès rau en la manera com ens transmet la misèria i la tragèdia que habiten dintre d’aquelles quatre parets a través de la mirada innocent i fabuladora del seu protagonista de vuit anys. Una mica en la línia -però amb una dosi de tendresa infinitament més gran- de “Redacció”, aquell conte de Quim Monzó de fa més de trenta anys en el qual a través de la clàssica redacció “El meu diumenge” un nen explica a l’escola uns fets terrorífics esdevinguts la vigília a casa seva entre son pare i sa mare.

“Maic” és un llibre que emociona i entusiasma a parts iguals. I que posa damunt la taula l’existència mig oculta en indrets no gaire allunyats del centre de les nostres urbs d’unes situacions que no ens haurien de deixar indiferents. La Tina Vallès coneix el Maic autèntic i dedica el llibre a les seves filles, les d’ella, “que sí que tenen el pare perfecte”, diu.

Digueu-me carrincló, si voleu, però aquesta és potser la clau que m’ha convençut de forma definitiva a decantar-me en favor de “Maic”: és un llibre sobre un infant que no és estimat escrit per una persona que estima i que és estimada. Per això li ha sortit una història pura i rodona com una perla.

Perquè, com canta Raimon, qui experimenta la plenitud de l’amor “té més forces per viure”. No sé si l’exemple és exacte del tot, però jo ja m’entenc…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!