Totxanes, totxos i maons
El Bloc de Joan Josep Isern
Un dia de la setmana passada que em vaig decidir a fer cas als pesats dels meus metges i deixar al pàrquing la moto per caminar una mica vaig pensar que feia molt temps que no m’arribaven notícies d’Adrià Puntí. Ni musicals ni, tampoc, de tipus personal, cosa no gaire engrescadora ateses les seves circumstàncies.
En plena caminada, doncs,vaig engegar l’iPhone amb una idea molt clara: recuperar ‘L’hora del patí‘, el segon disc de la seva trajectòria en solitari després de deixar el grup Umpah-pah.
‘L’hora del patí’ és un disc de 1999 amb una quinzena de cançons on tot és tall del bo. Sense ossos, pelleringues ni tendrums.
“Coral·lí”, “Sota una col”, “No em toquis la pampa”, “Setze jutges”, “Paté de foie”… i la resta del repertori d’aquest disc són cançons que, tant escoltades en bloc com pal·ladejades una a una, demostren encara avui la dimensió d’Adrià Puntí com a creador d’un món summament personal i irrepetible.
En plena eufòria auditiva em va venir a la memòria el que havia escrit fa més de quinze anys en un parell d’apunts (aquest i aquest) i ara, que deixo fixada aquesta experiència de fa pocs dies, em sembla adient recordar aquella pel·lícula que es va dir ‘Rock & Cat’ i, més concretament, el que vaig escriure el 9 d’agost de 2009 sobre la intervenció de Puntí:
“Vaig fer la meva crònica de “Rock & Cat” tan bon punt es va estrenar (vegeu aquí) i posterioment, amb la publicació del DVD, he pogut veure i escoltar la pel·lícula amb detall unes quantes vegades més. I a cada nou visionat constato com em fascinen els quatre minuts -tall 26, minut 90 del DVD- en què un Adrià Puntí derrotat damunt del piano canta amb la veu a punt de trenc una estremidora versió d’”Ull per ull” que, al meu parer, justifica tota la pel·lícula.
Si reviseu “Rock & Cat” veureu que al llarg de la cinta les sis o set aparicions de Puntí abans de la seva escena culminant són fugaces i sempre fent el poca-solta o, senzillament, tocant els collons. Fent ganyotes, posant la mà davant de la càmera o increpant a algun company que ocupa l’enquadrament.
No és casual, això. Em consta que durant el rodatge l’equip de la pel·lícula n’estava d’ell i les seves rareses fins al capdamunt. Fins al moment que, en un rampell de geni (em refermo en el mot: li escau al cent per cent), Adrià Puntí s’asseu al piano, tanca els ulls, es posa a cantar “Ull per ull”… i el temps s’atura.”
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!