Un cop refet de la trompada que em vaig fotre un dia que plovia –i que vaig explicar en l’apunt anterior (aquest)– un dels costums que he recuperat aquest mes d’agost ha estat el de caminar cada dia una estona (d’aquesta manera els pesats dels meus metges deixaran de renyar-me). A més a més, des de la setmana passada he introduït una variant que de moment m’agrada força: per comptes de passejar pel Parc Güell, que el tinc a tres minuts de casa però que està lamentablement atapeït de turistes, enfilo la moto en direcció a la muntanya de Montjuïc i allí m’endinso per racons fins ara desconeguts (o gairebé) escoltant música (*) i, sobretot, sense veure pràcticament ni un sol turista tret que m’acosti a l’entrada del MNAC (bastants) o de la Fundació Joan Miró (menys).
Sobre Montjuïc he escrit no fa gaire aquest apunt en el qual explico la fascinació –lligada a uns quants records d’infantesa– que sento per aquella muntanya cada vegada que m’hi acosto, però el cert és que des de fa una pila d’anys les visites que hi faig són per anar al MNAC, a la Miró, al Teatre Lliure, al Grec, al Palau Sant Jordi, al CaixaForum o a la Fundació Mies van der Rohe. Vull dir que, tot i els molts racons que la muntanya ofereix, sempre que hi vaig és per anar a llocs concrets en els quals es desenvolupa alguna activitat, generalment de caire cultural. I quan s’acaba me’n torno a casa sense aprofitar gens la gran quantitat d’espais encisadors que amaga Montjuïc.
A més a més m’ho he muntat bé per començar les caminades ‘in bellezza’, com diuen a Itàlia. El primer dia de passeig tenia un objectiu molt concret: aturar-me en un indret a prop de qual he passat de llarg un munt de vegades amb la moto. Un racó molt especial perquè està lligat a la meva primera infantesa. Anys 1954 i 1955, aproximadament. Em refereixo a l’Umbracle de la Font del Gat. O, més exactament, l’antic Umbracle perquè, per culpa d’un incendi, des dels anys seixanta ja no exerceix les seves benèfiques i ombrívoles funcions.
No està gens amagat: si pugeu des del carrer de Lleida el trobareu a mà dreta davant mateix de l’entrada dels Jardins Laribal –en l’interior dels quals hi ha la mítica Font del Gat amb el no menys mític restaurant, ara fora de servei– i enmig d’una corba que fa la carretera (que per a mi encara és el Circuit de Montjuïc, aquest, tot i que segons el nomenclàtor el seu nom és passeig de Santa Madrona).
Tal com explica l’imprescindible Bloc ‘Barcelofília. Inventari de la Barcelona desapareguda’ (vegeu aquí) l’Umbracle va ser inaugurat el 1928, un any abans de l’Exposició Internacional del 29. El va construir l’arquitecte Nicolau Maria Rubió i Tudurí amb la col·laboració del paisatgista francès Jean Claude Forestier, dos noms estretament lligats a la transformació, aviat farà un segle, de la muntanya de Montjuïc en un parc pensat per al gaudi dels barcelonins.
L’Umbracle estava format per una galeria porticada de planta corba amb la coberta, les portes i les parets en forma de gelosia. A l’interior hi havia un parell de petits bassiols i una escultura d’Antoni Alsina que tenia un nom doble: ‘Marinada’ o ‘Dansarina’. Una peça d’estètica inequívocament noucentista feta en bronze que inicialment estava pensada per anar a la plaça de Catalunya (vegeu aquí) però que finalment va ser descartada, amb unes quantes escultures més, a causa d’una campanya ciutadana contra l’exhibició de nus als espais públics.
La ‘Dansarina’ en els anys 30 i ara mateix
De tot aquell conjunt ara es pot veure l’estructura de parets i arcs que suportava l’Umbracle, els dos petits bassiols i, arran del mur, on ha estat des del primer dia, l’escultura d’Alsina.
I a tocar, el llac. El llac de la meva infantesa.
Es tracta d’un estany circular buit i en desús des de molt abans de la sequera i del Covid. De petit hi anava amb ma mare per jugar amb una barqueta que els Reis m’havien portat. Una barqueta que funcionava amb una corda mecànica que accionava unes pales giratòries molt similars a les dels vaixells que solquen el Mississipi. Lligat a la proa, però, tenia un cordill bastant llarg que no abandonava mai i que em servia per estirar la joguina quan naufragava, xocava amb un altre vaixell o, senzillament, se li acabava la corda enmig d’aquella massa d’aigua que a mi em semblava un profund oceà. Ara es pot comprovar que, com a molt, la profunditat era d’uns 30 centímetres tot i que per a les meves proporcions físiques d’aleshores era suficient com per imaginar-me’l insondable. Tal com ha de ser un oceà com Déu mana.
Pel que fa a l’espai de l’Umbracle, que en aquells anys encara estava íntegre, recordo vagament que estava tancat amb unes portes de gelosia que permetien tafanejar l’interior. No era, però, aquest l’objectiu de la meva anada a aquell indret sinó jugar amb les barques. La que portava jo i la que portaven altres nens que com jo hi passaven la tarda.
Ara és un racó curiós de veure que desprèn aquella sensació una mica depriment dels llocs que han conegut temps millors.
I si, com és el meu cas, el visitant porta aquell indret clavat en la geografia de la seva ànima la sensació és encara més intensa, més tendra potser…
——————————————————————————–
(*) Per si algú sent curiositat detallo la meva tria musical: el dimarts el ‘Quadern d’Anna Magdalena Bach’, el dimecres l’últim disc de Sidonie i pel dijous em vaig reservar l’esplèndid debut en solitari de Guillem Gisbert.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Post molt interessant. Segur que hi he passat moltes vegades pel davant, però en desconeixia la història. Quan vivia a BCN i tenia convidats Montjuïc era sempre un dels primers llocs de la ciutat que els hi feia visitar. Aquesta part de Barcelona té un magnetisme especial.