Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

17 de gener de 2022
0 comentaris

‘lopedevega’, un altre al grup dels ‘salsigui’.

Un dia de la setmana passada circulant pel carrer Urgell em va venir al cap el record d’una paraula que dormia dintre meu des de feia un munt d’anys sense donar senyals de vida fins a aquell precís moment.

És la paraula lopedevega que es referia al nom de l’escola -la ‘Academia Lope de Vega’– on mon pare havia estudiat de petit. Recordo que quan volia referir-se a coses que li havien passat o que havia après durant l’època escolar feia servir sempre el nom del centre sense cap més atribut: lopedevega i prou. ‘Això m’ho varen ensenyar a lopedevega…’, ‘Jo era petit,  encara anava a lopedevega…’ Fins al punt que per a mi, aleshores un nen de sis o set anys, la paraula sonava junta i compacta amb un significat inequívoc que remetia al concepte ‘escola’.

És un cas similar al salsigui, un altre mot de la mateixa època que vaig comentar en un apunt que trobareu reproduït al final d’aquesta explicació que ara esteu llegint. Un apunt de fa catorze anys dedicat als mots que quan som petits se’ns queden clavats al cervell amb una composició molt especial que és només nostra i que, per això, són tan diferents del que la gent entendria normalment.

Recordo mon pare explicant que quan vivia ‘a Porvenir’ -parlem dels anys anteriors a la guerra, quan els seus pares tenien una torre al carrer d’aquest nom pertanyent al barri de Sant Gervasi– anava i tornava cada dia a peu fins a lopedevega, que estava en el xamfrà (banda Llobregat, façana de cara a muntanya) del carrer Urgell amb Consell de Cent. Una bona caminada, com hi ha món!

Jo recordo encara haver vist un rètol ‘Academia Lope de Vega’ de color negre i lletres clares afixat en la barana d’un llarg balcó del pis principal de l’edifici. Ben bé fins a la dècada dels seixanta, si la memòria no em traeix. I faig un esment a les traïcions de la memòria perquè de vegades algunes coses que, senzillament, hem imaginat arriben, amb el pas dels anys, a un punt en què se’ns fa difícil escatir si són viscudes o són només això: producte d’una imatge evocada un munt de vegades, no d’una vivència. En el cas d’ara, però, no crec que m’estigui enganyant: gairebé juraria que aquell rètol jo l’he vist.

Així doncs, la meva llista de mots compactes i particulars ha recuperat un nou element: lopedevega.

———————————————————————————–

El Salsigui, l’asiàtica, els Leopoldos i la loewera.

(Apunt publicat en aquest Bloc el 25 d’agost de 2008)

Un dia de juliol de 1992 mentre l’A. i jo fèiem el turista en el mirador de la Coit Tower de San Francisco vàrem coincidir amb una noia que feia el mateix que nosaltres: contemplar l’esplèndida panoràmica de la ciutat.

Recordo que ens va abordar ella i que assenyalant una inscripció que hi havia en la meva samarreta ens va preguntar si érem catalans. Ella era basca i vivia als USA, en una zona rural, des de feia tres d’anys. Tot xerrant ens va dir una cosa que ens va sobtar: havia après l’anglès americà d’oïda fins al punt que el parlava correctament i entenia tot el que li deien… però era incapaç de llegir-lo.

Com que sóc un perfecte analfabet en tot el relacionat amb els mecanismes que fan possible l’aprenentatge d’una llengua no sé fins a quin punt era normal el que li passava a la nostra fugaç amiga. De vegades, però, hi penso. Sobretot quan evoco situacions de quan jo era petit i em trobava en una situació similar a la d’aquella noia: comprenia el que em deien i parlava més o menys entenedorament però encara no havia après a llegir.

Posaré uns exemples:

Com ja he explicat en alguna altra ocasió el meu avi es va morir tot just quinze o vint dies després del meu naixement. Això vol dir que durant els primers anys de la meva vida cada vegada que a casa es parlava del pare de mon pare es deia una cosa que a mi em sonava com “En Domingo (o el pare), el salsigui”, és a dir, com si “salsigui” fos un apel·latiu familiar els orígens del qual desconeixia.

Fins al dia que se’m va fer la llum: aquell enigmàtic “salsigui” era l’expressió “al Cel sigui” pronunciada amb l’esquemàtica rapidesa de les frases que deixem anar d’esma.

Una cosa similar em passava amb uns problemes de salut que la meva tia tenia de tant en tant i que la forçaven a quedar-se al llit. “La tieta no es troba bé. Té l’asiàtica, pobra” era l’explicació que em donaven. Uns anys després tot llegint la secció d’esports del “Diario de Barcelona” -mon pare el comprava cada diumenge- vaig treure’n l’entrellat: Kubala, l’estrella del Barça, no podria jugar aquell diumenge perquè tenia “ciàtica”, és a dir un problema amb el nervi ciàtic que alguna vegada he tingut també jo i que et fa veure la padrina. En dono fe.

Una mica més grandet (però, com es veurà, encara ben poc aprofitable), quan començava a llegir, recordo haver preguntat a ma mare un dia que passejàvem per les Rondes com era que tots els farmacèutics es deien Leopoldo. Ma mare de primeres no em va entendre però quan li vaig indicar el rètol d’una farmàcia que deia “Ldo. J. Gallardo” es va fer un tip de riure mentre m’explicava el veritable significat d’aquelles tres lletres que tan intrigat em tenien.

I, posat en pla confessionari, diré que fins que no vaig ser encara una mica més gran no vaig entendre que aquella planta que a mi em semblava que es deia “loewera”, en referència a la marca Loewe (*), es deia realment “àloe vera”. Conseqüències de ser un urbanita irreductible, suposo…

——————————————————————————————

(*) De la mateixa manera que “gardènia” remet al botànic Alexander Garden, “begònia” a Michel Begon, “dàlia” a Andreas Dahl, “magnòlia” a Pierre Magnol o “buganvíl·lea” a Louis Antoine de Bougainville, ¿no era lògic pensar que “loewera” provenia del fundador d’aquesta marca?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!