Totxanes, totxos i maons

“Señoras y señores: vamos a tener el gusto de interpretar para todos ustedes una conocida canción que lleva por título…” Semblaria que estic parlant de la dècada dels 30 però puc dir que fa quaranta anys tots els espectacles de música tenien presentador (sense anar més lluny, Torrebruno va presentar els Beatles el 1965 a la Monumental de Barcelona) i els intèrprets s’adreçaven al públic amb frases com les que encapçalen el meu apunt d’avui. “Tempus fugit”, que diria el clàssic…

M’ha vingut tot això a la memòria perquè des de fa una setmana aproximadament s’ha posat a la venda un disc impagable,…  (n’hi ha més)

… tant pels seus valors musicals com pel fet de ser un document de primeríssima mà que ens il·lustra sobre com eren les actuacions davant del públic -en rigorós directe i sense “play back”, és clar- de fa més de quaranta anys.

Em refereixo al concert que el grup català Lone Star (vegeu aquí) va fer al Teatro Infanta Beatriz de Madrid el 16 de febrer de 1968. Un concert que formava part dels denominats “Festivales de España”, patrocinat per la “Dirección General de Cultura Popular y Espectáculos del Ministerio de Información y Turismo”.

El concert (vegeu aquí), enregistrat en cinta magnetofònica per passar-lo per la ràdio, formava part d’una gira en la que el grup dividia la seva actuació en dues parts ben diferenciades. A la primera, sota el títol de “The Jazz Scene”, tocaven temes clàssics del jazz, del swing i del blues amb una formació de bateria, contrabaix, piano i vibràfon.

A la segona, sota el títol de “La música moderna”, Lone Star transitava amb notable solvència pel rock i el soul (la seqüència “Respect” / “It’s a man’s man’s man’s world” són el punt àlgid del disc) amb l’afegitó d’uns quants temes de composició pròpia. En aquest cas la formació s’electrificava amb bateria, baix i dues guitarres més una orquestra d’acompanyament.

El disc és una mostra d’autenticitat dificil de superar i la seva conversió al format digital s’ha fet respectant al màxim les imperfeccions de l’original. Tant pel que fa a la presa de so -irregular en algun tall- com a les petites errades dels intèrprets en directe.

De tota manera el que queda ben palès en aquest disc que ara veu la llum és que els senyors que formaven Lone Star eren uns músics de molta consideració i que la veu de Pedro Gené, el cantant del grup, no tenia res a envejar a la del senyor Eric Burdon, cantant de The Animals, per posar un exemple.

“Concierto Teatro Infanta Beatriz. Madrid, 1968” és un disc recomanable per bastants motius. Pels que acabo d’exposar i per uns quants més -relacionats la majoria amb la nostàlgia- que no entro a detallar.

Però també és un document sociològic de gran interès. Almenys per dos motius. El primer, com he dit més amunt, és que hi trobem una manera d’adreçar-se al públic  peculiar i encarcarada segons els cànons actuals.

(De fet, no haurien de passar gaires anys més perquè als Estats Units el senyor Miles Davis comencés a actuar instal·lat en un racó fosc de l’escenari i tocant d’esquena als espectadors.)

El segon, el que a mi m’ha cridat més l’atenció sens dubte, és que enregistra una escena que ara l’hem d’arxivar dissortadament en l’apartat de la ciència ficció. Em refereixo a quan el grup presenta el segon tema del concert -una adaptació en clau jazzística d’“El cant dels ocells”– i Pedro Gené explica que és una cançó tradicional catalana. Just en aquest moment, sense esperar a que soni cap nota, el públic madrileny APLAUDEIX!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!