Totxanes, totxos i maons
El Bloc de Joan Josep Isern
Llum en la foscor (Barcelona 1961 i 2021).
Em poso a escriure aquest comentari sota l’impacte de la transmissió -i de les magnífiques il·lustracions musicals de l’Orfeó Català i el conjunt instrumental Emporium Ensemble– que ha fet TV3 de l’acte d’encesa de l’estrella de dotze puntes que corona la torre de la Mare de Déu de la basílica de la Sagrada Família. Una estrella que a mi, més enllà dels valors simbòlics o estètics que sens dubte té, m’atreu de manera molt especial pel que representa de desafiament tècnic a l’hora de fer uns càlculs estructurals que permeten que damunt de la cúpula que corona la torre es pugui aguantar el pes de la peça (cinc tones i mitja) i que amb els vuit metres que fa d’envergadura tot el conjunt pugui resistir l’empenta del vent que bufa en aquelles alçades (138 metres) sense que se’n ressenti l’estabilitat.
Ara potser no és el moment, perquè la novetat va per una altra banda, però m’agradarà seguir en un futur proper si alguna revista tècnica publica cap estudi que reveli amb detall totes les entreteles de l’invent. Segur que hi sucaré pa.
Em consta, doncs, que molta gent ha estat pendent de la cerimònia d’encesa de l’estrella i que en les properes setmanes i mesos serà inevitable que se’n continuï parlant ja que qualsevol afer relacionat amb aquella ‘catedral dels pobres’ que havia imaginat Antoni Gaudí porta incorporat el germen de la discussió, el debat i la polèmica.
Ara, però, m’agradaria parlar d’un fet que potser no recordarà tanta gent (m’atreviria a dir que quatre carrosses com jo, a tot estirar) però que té moltes similituds amb l’acte que acabem de viure: el 21 d’octubre de 1961 -és a dir, fa seixanta anys– es va il·luminar per primera vegada la imatge del Sagrat Cor instal·lada al capdamunt de l’església (aleshores ‘Templo Expiatorio’) del Tibidabo.
(Per cert, si us crida l’atenció aquest apel·latiu ‘expiatori’, heu de saber que les motivacions estan també documentades: el Congrés Internacional Eucarístic celebrat a Madrid l’any 1911 va adoptar aquest qualificatiu com a reparació pública dels estralls contra convents i altres béns de l’Església que tot just dos anys abans, el 1909, s’havien produït a Barcelona durant la Setmana Tràgica. Uns fets que varen justificar l’apel·latiu de ‘rosa de foc’ que a partir d’aleshores va anar associat a la ciutat.)
Les feines d’hissar la gegantina figura i d’instal·lar-la al cim de l’edifici s’havien fet uns anys abans, però en aquelles dates de 1961 s’acabava definitivament la construcció del temple del cim de Collcerola. I el 21 d’octubre -en el marc d’un congrés que es celebrava a Barcelona sobre la figura i la devoció al Sagrat Cor de Jesús– es va programar la cerimònia d’encesa perquè la protagonitzés, a distància, el Papa Joan XXIII des del Vaticà.
Segons La Vanguardia española, la imatge va ser beneïda pel Papa amb les següents paraules “al iluminar esta monumental estatua del Sagrado Corazón y la montaña del Tibidabo, corona de Barcelona, pedestal y trono de Cristo Rey, queremos invocar su benevolencia sobre esta magnífica ciudad y sobre España entera, que paternalmente bendecimos”.
Recordo com si fos ara que la cerimònia la transmetien per ràdio i que aquell vespre vaig pujar amb els pares i mon germà al terrat de la casa on vivíem, al carrer de Sepúlveda, des d’on teníem visió directa del Tibidabo. Us asseguro que mai oblidaré el moment en què el locutor anunciava, amb entusiasme propi d’una retransmissió futbolística, que ‘el Santo Padre se acerca al interruptor, se acerca… y AHORA lo activa’. I, efectivament, en aquell mateix instant, enmig de la foscor, la nova il·luminació destacava aquella figura del Sagrat Cor que obria els seus braços a tota la ciutat que es desplegava als seus peus.
La història s’ha repetit seixanta anys després. I, què voleu que us digui, estic molt content d’haver pogut explicar aquests dos moments de la història recent de la meva ciutat.
Dos moments en els quals la llum es va fer lloc enmig de la foscor.
Respon a SALVADOR ROFES Cancel·la les respostes
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Formo part dels carrossos que cites a l’article, malgrat que els meus records no són tan detallistes com els teus. Malgrat que en aquell temps les meves creences eren fortes, la paraula “expiatori” i el fet que fossin els salesians qui portaven la litúrgia del temple han fet que mai hagi tingut sintonia ni envers l’estàtua ni amb aquella església que sembla una catedral vinguda a menys. Hi dec haver estat un parell de vegades i tot fa olor de ranci,
El franquisme devia estar content o va ser el mateix règim qui va promocionar que es digues “expiatori” perquè era molt important fer-nos sentir culpables d’uns pecats que, vist amb els anys, només estaven en les seves ments retorçades. També he de dir que estic orgullós de l’educació rebuda pels escolapis de Sant Anton a on vaig gaudir de classes i xerrades de primeres espases: Xirinacs, Octavi Fullat, Ramon Maria Nogués, Francesc Botey, etc.dels que vaig aprendre molt, no només de les matèries obligatòries,sinó de l’evangeli vist per persones que s’ho creien de debò. Ells eren la progressia religiosa en aquella ultradreta eclesial que encara perdura avui….pràcticament sense contraposició per obra i gràcia de Sant (?????) Jan Pau II.
Per contra mai he tingut simpatia pels salesians malgrat reconèixer el gran esforç formatiu que feien i crec que encara fan amb els nois de classe obrera per ensenyar formació professional. Puc estar equivocat, però sempre m’han semblat una orde molt allunyada de la realitat catalana.
Acabo: Almenys a l’estrella no l’hi ha penjat el cartell d’expiatòria i s’ha sufragat amb els diners de les visites i no amb diners públics. Amb això anem avançant. Ja reculem massa en altres temes.