Totxanes, totxos i maons

Els habituals d’aquestes Totxanes coneixen la meva flaca per tot allò que envolta les seccions d’esqueles i necrològiques del diaris (vegeu aquí tot el que he escrit sobre el tema) i en aquest sentit he de reconèixer que La Vanguardia española, antigament conegut com ‘el diari de les esqueles’, és un dels que més excel·leixen en aquesta matèria.

Fins al punt que jo, que acostumo a no comprar gairebé mai aquest diari (forma part de la llista que els metges m’aconsellen de no freqüentar) faig una excepció el dia que publica una esquela especial de les que jo considero ‘col·leccionables’ i el compro per poder tenir-ne el full original.

Després de la saga –extingida ja fa temps– del ‘Siempre seremos cuatro’ i d’altres menys notòries però que d’any en any es repetien (i sovint amb comentaris d’acompanyament adreçats a la persona difunta que variaven a cada edició) l’únic recordatori fúnebre singular i periòdic que es manté dempeus, almenys en els diaris que surten aquí i que jo freqüento de prop o de lluny, és el que cada 2 de setembre, sigui feiner o festiu, surt publicat a les primeres pàgines de La Vanguardia española a plana completa –els primers anys era la 9, ara és la 7; és a dir, sempre a la banda dreta que és la més cara– amb un fons de color verd força cridaner acompanyat d’una tipografia de cos generós que combina el groc i el blanc i que fa gairebé impossible que el missatge passi desapercebut.

L’esquela commemora, en llengua castellana, la defunció de la senyora Lydia Borrás Castell esdevinguda el 2 de setembre de 2013.

La primera esquela que es va publicar amb aquest format va ser a l’edició del divendres 29 de novembre de La Vanguardia española. I a partir d’aquella primera totes les següents –onze més fins ahir– han aparegut puntualment cada 2 de setembre sempre amb un text invariable que tot seguit reproduiré.

(Abans, però, vull fer alguna consideració sobre l’obligat respecte que totes les necrologies em mereixen, per bé que en aquest cas la voluntat de difondre al màxim aquest missatge és tan evident que, tot mantenint el respecte, deixo de banda els escrúpols i en reprodueixo el text.)

Un text que –mantenint l’ortografia i les majúscules i minúscules– diu:

Lydia Borrás Castells

Viuda de José Fortuny Tarrés

Se paró tu corazón el 2 de septiembre de 2013 con dolor para tu apenado hijo JOSÉ PEDRO.

Tú me acompañaste hasta el final.

Cada noche ir a CENAR en tu COMPAÑÍA.

A partir de 2014 s’hi va afegir una frase més: UN AÑO DE ESPERANZA. En el ben entès que el número varia en cada edició fins arribar a la d’ahir que diu ONCE AÑOS DE ESPERANZA.

Encara una última consideració: aquesta esquela es va mantenir fins al 2018 anònima pel que fa a qui difonia el missatge.

De 2019 ençà, però, a mà dreta i a la part inferior de la pàgina apareix una nova frase a tall de signatura: gracias Antonio S.

Totes les esqueles aparegudes fins ara

‘Siempre seremos cuatro’, ‘Cada noche ir a cenar en tu compañía’… missatges privats d’abast públic adreçats a qui ja no els pot llegir i que afegeixen un punt d’encís i de misteri a aquest món de les esqueles que tan fascinat em té des de fa un munt d’anys.

Tot fa pensar que en aquesta ocasió el ‘Continuarà’ sembla bastant garantit.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!