Totxanes, totxos i maons
El Bloc de Joan Josep Isern
Les primeres impressions (el Pere, el Pedro i el Grande de españa).
Una de les coses que el pare ens va ensenyar a mon germà i a mi és la importància que tenen les primeres impressions. ‘El primer cop d’ull és el que val’, ens deia per fer-nos entendre que una vegada has construït una opinió -positiva o negativa, tant se val- sobre la teva persona canviar-la no és impossible, però sí que esdevé una tasca força complexa.
En llenguatge d’ara diríem que els primers gestos ‘marquen tendència’. I, a més a més, com que són espontanis solen mostrar allò que pensem i sentim de manera força diàfana, sense filtres gairebé. Així, doncs, quan es tracta dels gestos dels altres –sobretot si són polítics– cal llegir els primers moviments amb molta atenció perquè difícilment dissimularan allò que en realitat porten dintre seu.
Ve a tomb tot això perquè es veu que un dia d’aquesta setmana hi va haver a Barcelona un gran aquelarre muntat per la gent del 155 i de l’Íbex-35 (passeu-me la redundància) amb l’objectiu de retre ‘pleitesía’ (ço és, ‘acatament’, segons el Diccionari castellà-català d’Eduard Artells) i homenatge a l’amo de La Vanguardia española, el senyor Godó, ‘conde y grande de españa’.
Encapçalant la comitiva oficial hi havia el senyor Pedro Sánchez, del PSOE i president del govern d’españa, i al seu costat el senyor Pere Aragonès, d’ERC i President de Catalunya, en el que –cruels atzars de les agendes– va resultar ser el seu primer gran acte oficial. Deu n’hi do, doncs, amb la inquietant estrena del Molt Honorable Aragonès: fent-se estimar pel poder español. I amb la mala sort que va ser el mateix dia –més atzars de les agendes– que el senyor Oriol Junqueras es despenjava al Diari Ara amb un article bastant lamentable.
(Un article que, per cert, l’endemà mateix va ser respost en el mateix diari pel senyor Jordi Sánchez amb uns termes que no milloraven gaire el nivell de l’article precedent. Quina creu, Senyor…)
Com que tenir memòria és un dels plaers que encara m’estan permesos pels metges, a mi aquest començament tan ‘de rompe y rasga’ (per dir-ho en la llengua dels del 155) del nostre President m’ha fet pensar, tot i les diferències, en el primer acte oficial que la senyora Caterina Mieras –primera consellera de Cultura del primer tripartit i de la qual he parlat (vegeu aquí) no fa gaires dies– va voler fer tan bon punt va prendre possessió del càrrec el desembre de 2003: enfilar-se a un avió i anar corrents cap a Sevilla, al teatre on Albert Boadella estrenava ‘El retablo de las maravillas’, a fer-li la corresponent llepamenta de cul perquè el bufó veiés que ara sí que aniríem bé (ho vaig explicar aquí).
Ja sé que els polítics tenen dret a cent dies de moratòria per allò d’anar adaptant-se al càrrec i a les responsabilitats. Esperarem, doncs. Malgrat aquest començament tan destrempador del nostre President.
————————————————————————————————————-
PD: Tenia l’apunt enllestit quan un bon amic m’ha fet arribar la frase que trobareu aquí sota. Sense comentaris. Només dir que fa vint-i-cinc segles els xinesos ja eren una gent molt sàvia.
Respon a Dolors Marceló Pi Cancel·la les respostes
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Això del general capturat per l’enemic…. I que els soldats no han de seguir les seves ordres, es ben trobat i BEN ANTIC, 500 anys Abans de Crist i de bona font dels “Xinesos”, gent ben soferta.
Fa pensar i molt, sí senyor