Totxanes, totxos i maons

(Vegeu aquí l’apunt anterior)

“A Barcelona hi va haver una època que només fixant-te en els edificis d’un xamfrà era possible saber en quin lloc de l’Eixample et trobaves”.

Això li vaig sentir comentar a mon pare unes quantes vegades. I puc dir que jo mateix –amb 75 anys, tots viscuts a Barcelona— encara he arribat a veure-ho.

Parlo, doncs, d’una ciutat amb una notable identitat arquitectònica… fins a l’arribada dels bàrbars.

Fins que va irrompre Núñez y Navarro amb la seva dèria per enderrocar tot el que se li posava pel davant i escampar un model estètic repetitiu que dinamitava aquella personalitat que mon pare detectava.

Uns bàrbars que varen posar-se, amb una dedicació molt especial, a la tasca de construir en els xamfrans. Precisament en els xamfrans.

Les destralades del constructor Josep Lluís Núñez, per una banda, i la proliferació de les remuntes, per l’altra, són els símptomes més evidents de la degradació urbanística de la ciutat de la postguerra ençà. Una degradació que, pel que fa a les remuntes, es va desenvolupar durant els anys cinquanta, seixanta i part dels setanta i que comptava amb totes les benediccions de les ordenances municipals aleshores en vigor. Unes ordenances a l’empara de les quals en la notaria de Josep Maria de Porcioles, alcalde de Barcelona entre març de 1957 i maig de 1973, es varen legalitzar un munt de nyaps irreversibles.

Potser estic mal informat, però no em consta que el Col·legi d’Arquitectes o alguna entitat del ram hagi promogut cap treball d’investigació (no em refereixo a articles o cròniques periodístiques; parlo d’estudis formals) per aclarir com es va desenvolupar aquella plaga de les remuntes i documentar el rastre físic que han deixat damunt la pell barcelonina.

Cap a 1965, quan vaig començar a entrar en contacte amb el món de la construcció (i, més concretament, en el de les reformes d’edificis, que era el tipus de feina a què es dedicava l’empresa de mon pare), vaig tenir les primeres notícies de constructores especialitzades en afegir tres o quatre pisos a les cases. També d’oficines d’administradors de finques que en la majoria dels casos hi estaven estretament lligades. Em ronda pel cap un parell de noms: Finques Rossell que, si no m’erro, tenien la seu a Cerdanyola (amb una lletra R gòtica i de tons daurats envoltada de dues fulles de llorer a tall d’imatge de marca), i, sobretot, Finques Espona que era l’empresa que acaparava gran part del mercat. Continuo estirant el fil de la memòria –i m’encantaria trobar algun lector que recordés aquella època i aportés més dades– perquè juraria que el tal Espona es va presentar en alguna de les eleccions de fireta que el règim tolerava en l’època. Segurament va ser a la de ‘procurador en Cortes por el tercio familiar’ (com Tarragona i Samaranch) o a regidor de l’Ajuntament de Barcelona (com el famós Vicent Febrer, campió de lluita lliure que es passejava pel món amb un lleó domesticat (vegeu aquí) i que l’any 1970 va aconseguir una plaça de regidor pel barri de Sants).

Ho repeteixo: si no s’ha publicat res fins ara, m’agradaria que el fenomen de les remuntes fos objecte d’algun estudi competent perquè va ser una xacra que va complir perfectament aquell precepte infame del ‘conseguir el efecto sin que se note el cuidado’; és a dir, sense que els actors socials de l’època li dediquessin gaire atenció, tot i els resultats lamentables que n’han quedat.

És ben curiós, però he de dir que l’única reacció recent relacionada amb aquest problema de la qual tinc constància no és cap estudi sinó una novel·la titulada ‘Seré el teu mirall’, escrita per Lluís-Anton Baulenas i editada per Comanegra l’any 2023, el mateix any que va guanyar el Premi Santa Eulàlia de novel·la centrada en la ciutat de Barcelona en la primera edició que es convocava (vegeu aquí).

La novel·la de Lluís-Anton Baulenas

M’apresso a dir que no estem davant de la novel·la de l’any, però sí que em sembla remarcable que un dels fils de l’argument es centri precisament en la figura d’un arquitecte que durant els anys seixanta s’havia fet ric projectant i construint remuntes a l’Eixample barceloní i que en arribar a la vellesa i sentir-se a les portes de la mort experimenta una forta sensació de penediment que el porta a comprar uns quants d’aquells pisos, compensar al preu que sigui als seus ocupants i desfer el nyap per retornar a l’edifici a la seva forma original.

Acabo aquí aquesta breu sèrie de dos apunts que he volgut dedicar a les remuntes barcelonines. Vejam si la propera vegada que parli d’aquest enutjós assumpte és per destacar alguna publicació que ens les expliqui de manera més científica que aquesta aproximació absolutament personal que m’he permès fer.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!