Totxanes, totxos i maons

Des de sempre he tingut interès per conèixer detalls d’un parell d’esdeveniments que varen tenir lloc a Barcelona, la meva ciutat, els primers anys de la dècada dels cinquanta. Em refereixo a la vaga de tramvies del mes de març de 1951 (ara fa exactament setanta anys) i al Congrés Eucarístic de l’any següent.

Són dos assumptes sobre els quals no recordo haver tingut gaires converses amb els pares. De la vaga de tramvies, motivada per una pujada de preu del bitllet que, en canvi, no es va produir a Madrid, l’únic que vaig treure’n va ser un comentari -discretament admiratiu- sobre el fet que el primer diumenge de març el Barça jugava a Les Corts un partit que es va desenvolupar sota una pluja torrencial, fet que no va impedir que els barcelonins que sortien del camp tornessin a casa seva a peu i sota els paraigües tot i la llarga corrua de tramvies que, mobilitzats pel governador civil, els esperaven, temptadors i buits, a la sortida.

Pel que fa al Congrés Eucarístic de 1952 mon pare, home de missa i d’Acció Catòlica, me’n va parlar amb una mica més d’entusiasme, però sense exagerar. Podríem dir que es guardava un as a la màniga que els seguidors d’aquestes Totxanes recordaran perfectament (si van llegir aquest apunt de fa dos anys) el descobriment que vaig fer dels diaris d’aquells dies d’extrem fervor nacional-catòlic que mon pare havia conservat enquadernats de manera casolana per a il·lustració i meravella de les generacions a venir.

Són, certament, dos esdeveniments importants que formen part d’una llista més extensa de fets històrics; però no m’enganyo. Si els contemplo amb una mirada especial és per un fet molt personal: nascut el març de 1950, tant en l’un com en l’altre jo ja hi era. Per bé que, és clar, no m’ha quedat el més mínim vestigi directe emmagatzemat a la memòria.

Així doncs, quan l’any 1977 Fèlix Fanés va publicar ‘La vaga de tramvies del 1951. Una crònica de Barcelona”, editat a la col·lecció Les Eines de Laia, el primer llibre que s’editava dedicat íntegrament a aquells fets, em va faltar temps per comprar-lo, llegir-lo i conservar-lo entre les pertinences més valuoses de la meva biblioteca.

Ara l’editorial Rosa dels Vents ha anunciat la creació d’una col·lecció (aquesta) titulada ‘Dies que han fet Catalunya’ que s’estrena amb un llibre de l’historiador Francesc Vilanova i Vila-Abadal que es titula, precisament, ‘La vaga dels tramvies’ i que em sembla summament recomanable perquè la gent més jove conegui uns fets que demostren (una vegada més) que la voluntat de la gent, quan s’ho proposa, pot ser imparable.

Francesc Vilanova fa un seguiment exhaustiu de tot el que va dir la premsa del moment i altres testimonis menys ‘oficials’ des d’un mes abans de l’1 de març, data que segons la convocatòria havia de ser el primer dia de renúncia ciutadana a pujar als tramvies fins a la vaga general convocada pel 12 de març i que va acabar amb la destitució del governador civil Baeza Alegria, que al costat del baró de Terrades, l’alcalde de Barcelona, varen ser les dues grans víctimes de tot plegat. La metodologia emprada per Vilanova li permet fer una immersió molt instructiva en l’ambient d’aquells anys marcats, entre altres coses, pels enfrontaments interns a Falange, pels detalls sobre el racionament alimentari i el mercat negre, pel pèssim servei que donava la Companyia de Tramvies, denunciat en repetides ocasions per Nèstor Luján des de les pàgines del setmanari Destino, per la infiltració de membres de la HOAC (Hermandad Obrera de Acción Católica) en el sindicat vertical franquista, pel pas de la Santa Misión durant dues setmanes de febrer (que ens permet llegir indescriptibles escenes del fervor imposat pel nacional-catolicisme oficial del moment) i altres matisos que per acumulació expliquen força bé aquells anys foscos i miserables.

Una foscor i una misèria econòmica i moral que la ciutadania afrontava amb un sentit de l’humor més que remarcable a través de fulls de propaganda i dites de boca a orella que no em resisteixo a reproduir aquí abans de tancar l’apunt.

Per exemple aquests versos titulats ‘La novia de Barcelona’ que juguen amb conceptes com ‘su vida’, per parlar de la pujada del preu del bitllet, ‘delirio’ i ‘alegría’ per esmentar la vedet del Paral·lel Carmen de Lirio i el governador Eduardo Baeza Alegría dels quals es deia que eren amants -en terminologia de l’època, ella era la ‘querida’– tot i que anys després l’artista ho va desmentir rotundament en les seves memòries:

La novia de Barcelona

Es belleza con delirio,

es guapa con lozanía,

se alimenta de ‘Alegría’

y es tan ‘pura’ como el lirio.

Ella es tan buena persona

que de todos es ‘querida’

justo es que paguen su vida

las gentes de Barcelona.

O aquesta octaveta que pel que sembla era inspirada per falangistes enemics del governador i que varen ser dels primers a adherir-se al boicot als tramvies:

BARCELONESES: Franco está con nosotros. Él tampoco sube al tranvía.

En Madrid para arreglar el asunto de los tranvías el Ayuntamiento compró la Compañía. En Barcelona para arreglar la misma cuestión, la Compañía ha comprado al Ayuntamiento.

La Santa Misión ha empezado a dar sus frutos. Los Misioneros predicaron: ¡No vayas con malas Compañías! y los barceloneses hemos seguido la consigna.

I com a reacció a la primera compareixença pública del governador tan bon punt es va fer evident que el boicot als tramvies era imparable les mateixes faccions de Falange varen escampar el següent pamflet:

Sr. Gobernador: No es revuelta ni alteración del orden público, és la protesta unánime de un pueblo honrado y trabajador que ya está cansado de explotadores de toda clase, que están amparados por las autoridades gubernativas y municipales.

Preguntamos al Sr. Gobernador: ¿Qué medidas toma para evitar esos abusos?, ninguna y a eso lo llamamos los Barceloneses incapacidad Gubernativa. Para hacer honor a la raza aragonesa, lo mejor que puede hacer es marcharse y así sería lo único noble que hubiera hecho por Barcelona.

Queremos paz y también justicia para quienes no obran como deben, abandonando sus deberes tras las vedettes de revista.

MAS GOBIERNO Y MENOS DE-LIRIO.

Hi torno: de tot això aquests dies fa exactament setanta anys.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!