L’any 1960 la gran majoria de la població vivia en pisos de lloguer.
Formava part de la normalitat: en el pressupost familiar, generalment tirant a migrat, el rebut mensual del pis era un concepte més al costat de les compres a la plaça, l’escola dels fills, la llum i l’agua o la reposició de roba i sabates.
Aquesta situació, però, va canviar notablement quan el 23 de juliol d’aquell any el BOE va publicar la Llei de la Propietat Horitzontal, una disposició que facultava als propietaris de les finques a vendre als seus inquilins el pis que ocupaven.
No cal dir que la novetat va agafar per sorpresa a molta gent i va generar un munt de casos d’angoixa davant d’aquell panorama, inèdit fins aleshores, que abocava a pagar unes quantitats que la majoria no tenia i, en conseqüència, a demanar diners prestats als bancs.
Uns préstecs que t’encadenaven durant uns quants anys i que es formalitzaven amb la signatura de piles i més piles d’aquells documents que de seguida es varen fer terroríficament populars: les lletres de canvi.
Com tot a la vida, però, després del sotrac inicial la gent es va anar adaptant gradualment a la nova situació i puc dir que, si la memòria no em traeix gaire, al cap de tres o quatre anys aquella petita tragèdia que representava la compra del pis es va començar a difuminar.
El daltabaix que per a moltes famílies representava la nova Llei va saltar ràpidament a la cultura popular d’aquell moment fins al punt que les cròniques que millor descriuen com es sentia la gent del carrer varen ser les cançons que se’n varen generar.
I de la mateixa manera que considero que “La dansa del sabre”, de La Trinca, és la millor crònica feta sobre l’assalt de Tejero al Parlament d’españa el 23-F, la cançó que ara us posaré compleix la mateixa funció encara avui, seixanta-cinc anys després que s’implantés el concepte ‘propietat horitzontal’.
Una recomanació prèvia: aneu a buscar una bona loció contra la caspa perquè us caldrà ja que escoltareu a l’humorista Ignacio Fernández Sánchez (vegeu aquí), més conegut en el món de la caspa i de l’españolada com Toni Leblanc, cantant en clau de ‘copla’ aflamencada una cançó escrita en aquells mateixos anys amb un títol inequívoc: “Que me venden el piso”.
Au, a sucar-hi pa…
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!