Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

13 de març de 2015
3 comentaris

La ronya del catanyol: “faltaria més”.

A mitjans de 2012 l’editorial Barcanova va publicar un llibre modest en aparença –petit, endreçat, discret…– , amb vocació de manual de butxaca, però carregat amb dinamita pura. Un llibre publicat en una col·lecció de títol inequívoc: “El català portàtil” i que, per cert, traginava un nom que, entre títol, subtítol i complement, resultava més llarg que un dia sense pa: “CATANYOL.ES. El catanyol es cura. Interferències castellà-català”.

A més a més de novel·lista traçut i traductor reputat de l’italià, l’autor, Pau Vidal, és un lingüista català profundament coneixedor del seu ofici i, sobretot, és un home d’idees clares i poques manies a l’hora de defensar-les (vegeu-ho, per exemple, aquí).

Poc després de la publicació del manual vaig publicar aquest apunt en el qual feia un merescut elogi de la figura de Vidal al qual conec des de fa una pila d’anys gràcies a unes quantes batalletes comunes que ens han anat mantenint en contacte.

Com que d’un temps ençà tinc la impressió que crosta del catanyol s’adhereix cada vegada amb més força a les nostres vides –talment una ronya de la que ens hauríem de desprendre (d’aquesta i d’unes quantes més, vaja) com més aviat millor– he pensat obrir una nova categoria dintre de l’apartat dels apunts dedicats a qüestions lingüístiques que he batejat com “La ronya del catanyol”.

La intenció és que cada setmana, més o menys, tingueu notícia d’un dels quatre-cents quinze casos que Pau Vidal documenta d’expressions arrelades entre nosaltres i que pertanyen a l’espúria casta del catanyol. No inventaré res, per tant. Em limitaré a copiar textualment l’entrada i, en tot cas, si alguna responsabilitat se’m pot atribuir (no parlo de mèrits perquè, com veieu, no me’n pertoca cap) serà la de la tria en aquell moment i circumstància d’un cas i no d’un altre.

Dissortadament la situació actual de la llengua donaria joc per a una periodicitat molt més seguida però  com que, sortosament, tinc moltes altres coses per explicar en aquestes Totxanes, de moment em plantejo un ritme de 4 o 5 mots al mes i després ja ho veurem.

Començo ja, doncs:

138. Qui vol presumir ha de jutjar

EXEMPLE D’ÚS: “Tothom és presumptament innocent mentre no es demostri el contrari; faltaria més.”

ÚS CORRECTE: “… mentre no es demostri el contrari; només faltaria.”

EXPLICACIÓ: I tres variants més. Per ordre de complicació: només caldria,  no caldria sinó,  no en voldria saber d’altra.

  1. “… un merescut elogi de la figura de Vidal el qual conec … ”
    “… tinc la impressió que la crosta del catanyol… ”
    “ja començo doncs”
    El nom genèric dels paradialectes del Xarnec, sorgits dels efectes de la immersió xarnega i de la presumpció xarnega en una província sota la fèrula de la política supremacista de la Metròpoli, és ‘xava’. El terme ‘catanyol’ pot ésser el nom específic de la invaginació del català endins l’espanyol, al si de la relació d’asserviment que des del regnat de Jaume I el Conqueridor ha identificat el primer com a inferior i el segon com a superior. És un terme doncs que no serveix per a anomenar tot l’aixarnegament que pateix el català -amb el francès i l’anglès, també. i que per culpa de la separació que les diferents regions de Catalunya pateixen entre si, sengles diferències de ritmes i direccions, i de la ignorància mútua que això fa venir, ni tan sols és uniforme en esguard de la part espanyola. En tot això hi caldria sumar encara Gascunya i Lyenguadoc, és clar, com a lyengües tressones que som el català, el gascó i l’occità.
    Sigui com sigui, en diguem ‘xava’ o en diguem, si escau, ‘catanyol’, convé no equivocar-nos d’amic i entomar-ho això a càrrec de la nostra lyengua. El xava és l’idioma de la metròpoli transformat, provisionalment, en una versió indígena mentre no s’enlyesteix d’aixarnegar tots els àmbits, la població i el territori de la província; ara ben bé amb el xarnec. No fa estrany que l’espanyol català de l’any 2008 Pasqual Maragaly es planyés que no hi gues un dialecte català de l’espanyol -com n’hi ha un d’argentí, mexicà o andalús. Que s’aixarnegui en un registre neutre, literari, bessó del referent castelyà, no li lyeu dubtar gens a ningú que es tracta tanmateix d’un xarnec.
    Sigui com sigui que foragitem el xava o que en fem la lyengua provincial amb què ens apariem fets un nuvi en matrimoni indissoluble amb el Xarnec (conf. el cas del danès noruec a Noruega, que va condemnar el noruec a ver-se d’anomenar ‘nynorsk’, a renunciar a tota projecció nacional i internacional i a afesomiar-se i evolucionar a remolc del danès noruec), cent anys de voler ensenyar parlar pla a través dels barbarismes no ens n’ha estalviat de cap i sí que ha provocat que aquelyes maneres de dir planenques se signifiquessin en obediència estricta de l’omòleg xarnec, segons els diccionaris de barbarismes, i no poguessin dir res més ni fer-se anar de cap més manera que la que la immersió xarnega ens forneix com es diu l’omòleg terme de l’idioma suprem -i que el diccionari de barbarismes no vol permetre que ho ignorem, mitjançant pressuposar que totom ja ho sap. Vaja, que una frase com ‘tant de bo em dons” no és correcta perquè no tradueix literalment, sintàcticament, cap frase xarnega segons la correspondència registrada en els manuals de barbarismes, esdevinguts pràcticament com a diccionaris normals i de primera referència. No ens n’ha estalviat cap tampoc perquè els grups mediàtics i editorials massius, tots de propietat metropolitana directa o indirecta, prou an tingut cura de fer-los anar a lyoure i arreu “per dinamisme, fluïdesa i flexibilitat”; i en acabat les institucions acadèmiques autoqualificades com a propietàries de la lyengua catalana hi an donat tard o d’ora el nihil-obstat.
    Una guia de correcció de barbarismes enfondeix en la presumpció xarnega, n’enforteix els efectes quant a coneixement imposat de xarnec, en una perspectiva d’irreversibilitat i fatalitat; i és sols de manera subsidiària, és a dir el parlar pla fet un xava, que ensenya com xavejar correctament, sense mals de consciència -com els que tampoc deien tenir en Pasqual Maragaly i en Jordi Pujol, prologadors de les Obres Completes de Pompeu Fabra; ni l’editor, que en va deixar la primera gramàtica sense traduir, amb l’excusa tan convenient a la presumpció xarnega que es tractava d’una edició facsímil.

    1. Hola Jordi,

      He dubtat sí; he dubtat si acceptava comentar el teu comentari pel grau d’eloqüència que mostra el teu discurs; però com deia el meu millor mestre un dia, en el bon sentit,”reivindica per tu sempre el dret a teva ignorància”.

      Així doncs voldria saber:

      – Quina és la llengua en que has escrit el comentari, és aranès? és una variant del català? de l’occità? no és una variant? – parla’n, no et sembla? Havia de ser a l’estil March… Llull?

      – Podries resumir en poques línies el contingut del teu comentari, tipus : “és una crítica sobre llibre de Pau Vidal”, “és una metàfora surrealista del que no s’ha de fer ni amb un llibre així ni amb una crítica del mateix…”?

      – Què té realment directament a veure el teu discurs, molt erudit – quan més erudit, menys s’entén, enhorabona – amb el llibre i amb el petit fragment que n’adapta Vilaweb?

      Gràcies

  2. Comentari perfecte.
    Un suggeriment: si el Pau Vidal va dir alguna cosa sobre la catanyolada de la preposició “a” als complements directes, potser valdria la pena parlar-ne de seguida. Em fa mal d’ulls i tot.

Respon a Jordi Minguell Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!