Totxanes, totxos i maons

Estimadíssima Mila:

Les noies que, com tu, us acosteu als set anys aneu adquirint a poc a poc la consciència que hi ha una línia que separa el que és real del que pertany al món de la fantasia. Una línia que cada vegada teniu més interès a saber on es troba exactament.

No vull dir en absolut que hàgiu deixat de creure en el poder de la imaginació; però el vostre creixement ja comença a fer possible que combineu l’encís per una història que us captiva amb la necessitat de saber què hi ha de realitat i què d’invenció en els components de la seva trama.

Aquests dies que aprofito per escriure’t són de treva nadalenca: fins a Cap d’Any ets a París visitant els tiets i la teva cosina i a la Bretanya amb els altres avis. Recordo que l’última nit que vares dormir a casa vàrem parlar d’aquest viatge que, com cada any per aquestes dates, eres a punt de començar al país de la mare. Més concretament va ser el dimarts passat. Jo estava mort de son i tu, ja al llit i exigint el ritual, em demanaves un altre conte, però “dels que són inventats” que es veu que, dels que jo explico, són els que t’agraden més.

Feia poca estona que havia arribat de la Nit dels Amics del MNAC, la festa que cada any pels volts de Nadal aquest meravellós museu  –que un dia no gaire llunyà començarem a visitar l’àvia, tu i jo sense presses–  ofereix als que som els seus amics i protectors per desitjar-nos bones festes. Això em va donar peu a parlar-te de París, però no pas de la Torre Eiffel, que sol ser el nostre recurs habitual, sinó d’un museu molt gran i també ple de meravelles que hi ha allí que es diu “Musée du Louvre” i que té dues senyores molt importants que hi viuen.

L’una és diu Venus i és una preciosa escultura que no té braços. L’altra es diu Gioconda i té un rostre enigmàtic que et mira fixament i mai saps si somriu o no. Quan es fa de nit i els vigilants tanquen el museu la senyora Venus baixa del pedestal, busca el racó on guarda els braços i se’ls posa. Després se’n va a veure la seva amiga Gioconda, que viu penjada en una paret i que a aquelles hores encara està atabalada per la gran quantitat de gent que cada dia la contempla i li fa fotografies.

Aprofitant que té els braços posats la senyora Venus despenja el quadre de la seva amiga i el col·loca damunt d’una cadira perquè reposi. Després li parla de Grècia, el país on va nàixer i del seu mar ple d’història, de mites i d’illes bellíssimes. Per la seva banda la Gioconda li explica a la seva amiga coses de la Toscana, el país d’on ella prové. Li parla d’un paisatge de muntanyes molt suaus, de grans cases solitàries i de camins que hi porten amb xiprers a banda i banda. I, sobretot, li explica coses del Leonardo, l’artista que la va pintar i que, a més a més, era l’home més savi del seu temps.

En arribar a aquest punt de la meva història em vares fer la pregunta perfecta: “¿en serio?”. Aquella nit no, perquè estàvem només tu i jo al teu dormitori i gairebé a les fosques perquè dormissis d’una vegada, però habitualment aquesta pregunta la fas quan a l’hora de sopar o d’esmorzar improviso alguna història i va més adreçada a l’àvia que a mi. Cosa que em fa pensar que, molt encertadament, et refies més del que ella et diu que de les coses esbojarrades que jo m’invento.

Malgrat la seva incorrecta adaptació al català normatiu, els teus “¿en serio?” són perles que tant l’àvia com jo valorem com una prova que cada dia que passa et fas una mica més gran. Que vols fantasia i, alhora, dols veritat. I, tot fruint del moment, ens comencem a fer a la idea que ja no ens deuen quedar gaires “¿en serio?” més…

En fi… La piconadora avança disfressada sota un nom més discret, però implacable: llei de vida. Si algun dia acabes llegint aquestes cartes ja sabràs de què et parlo…

–———————————————————————-—————-

Les anteriors cartes a la meva néta  –conjuntament amb altres apunts que la tenen a ella com a protagonista–  les trobareu en l’apartat Mila d’aquestes Totxanes. Aquí, vaja.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!