Totxanes, totxos i maons

L’altre dia, mentre escoltàvem un dels últims episodis d’El Búnquer (com els enyorarem després de cinc temporades!) em va venir a la memòria un record que ja tenia gairebé oblidat.

Va ser en el programa dedicat a la figura de Manuel Delgado Villegas (Sevilla, 1943 – Badalona, 1998) conegut com ‘El Arropiero’ (vegeu aquí) i considerat un dels assassins en sèrie més despietats que hi ha hagut per aquestes contrades.

Més concretament va ser quan en Peyu va esmentar el crim de la platja del Garraf, considerat el primer de la llarga llista d’assassinats del Arropiero.

La platja del crim

El crim va ser al migdia del 21 de gener de 1964 quan Adolfo Folch Muntaner, un cuiner de 49 anys que treballava en un restaurant de la zona, va baixar a la platja per descansar una estona. Com que feia fred va arrecerar-se al costat d’un mur baix i va pujar-se la jaqueta de manera que li tapés el cap i pogués fer una estona de migdiada. La platja estava deserta i l’Arropiero, arribat de no se sap on, va aprofitar per rebentar-li el crani amb un roc. Abans de fugir, però, encara va tenir temps per robar-li el rellotge i la cartera.

Reconstrucció de l’assassinat feta pel mateix Arropiero quan el varen enxampar

Recordo que  ‘El caso’ i ‘¿Por qué?, els dos setmanaris que aleshores es publicaven aquí dedicats a la crònica criminal, varen publicar en portada la mateixa fotografia de la víctima tal com uns nens que jugaven a la platja la varen trobar hores després: ajaguda de costat i tapada amb la jaqueta. Una crim sense cap motiu aparent que encara va trigar nou anys a ser aclarit ja que fins al gener de 1971 no va ser detingut el Arropiero. Pel camí havia comès una trentena llarga d’assassinats.

Com no podia ser altrament, aquella mort inesperada va destrossar la família Folch. I ho dic amb coneixement de causa perquè resulta que la sogra d’Adolfo Folch Muntaner era la senyora Rosa, una amiga íntima de la meva àvia amb la qual es veien gairebé totes les setmanes i que vivia, si no m’erro, al carrer Floridablanca en una casa situada entre els carrers Urgell i Borrell.

La pena de la senyora Rosa –i l’estupor de tota la seva família per la manera com el crim es va cometre– la meva àvia la va compartir durant molt de temps. Jo, com era d’esperar, me’n vaig oblidar bastant de pressa i no tinc constància que quan l’assassí va confessar els seus crims jo me n’assabentés d’alguna manera.

Fins ara, doncs, el mort del Garraf era una figura ajaguda a la sorra i tapada amb una jaqueta. I amb el record de la meva àvia i la senyora Rosa com a rerefons. Un record mig esvaït que ara, gràcies a la bona gent d’El Búnquer he pogut evocar i deixar fixat aquí. En aquestes Totxanes que són, com si diguéssim, les meves memòries.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!