Totxanes, totxos i maons

El final de la vida de les persones té sempre data fixa. Una data concreta, desconeguda i inexorable contra la qual no s’hi pot fer res. És la mort física.

Hi ha, però, una altra mort molt més lenta i refinada que es desencadena poc després del traspàs i que es va desenvolupant per fases. És la que jo denomino “mort administrativa”. Una mort que pot perllongar-se fins a uns quants mesos després de la desaparició física del difunt. A casa, amb la recent mort del pare, ho estem experimentant.

Tot comença el dia que et crida el Notari per posar fil a l’agulla al document en virtut del qual es posa en marxa el compliment de les darreres voluntats del mort i, per tant, acceptes tot allò que hagi disposat que et pertoca en herència.  (n’hi ha més)

A partir d’aquell moment el difunt -el pare, en el nostre cas- comença a desaparèixer de l’escenari. Ell ja no és ell; ell és tu i qui t’acompanyi en el repartiment -mon germà, en el nostre cas- fins a la consumació de les seves voluntats.

Entremig hauràs anat buidant periòdicament la bústia de la casa on vivia i t’hauràs adonat que li arribava diversa informació que ara ja no té cap sentit que li trametin. I prepares una carta-tipus –“Lamento comunicar-los que el senyor Isern es va morir el passat mes de febrer; facin el favor de treure’l de la seva base de dades”– que fas arribar a l’Ajuntament i a la Generalitat perquè ja no enviïn els seus informatius de propaganda, a la revista de salut per a jubilats, a l’agència de viatges per a la tercera edat, a l’editorial Planeta i a Ràdio Maria, que cada tres mesos l’informava de les novetats de la seva programació.

Després, quan ja tens potestat per fer-ho, dones instruccions a la Caixa perquè totes les domiciliacions s’anul·lin: l’aigua, la llum, el gas, la targeta del Corte Inglès… El següent pas és cancel·lar la seva llibreta i substituir-la per una de nova amb tu i ton germà com a titulars. Un rastre menys…

Un altre pas en el camí és quan ja has pogut analitzar tota la documentació que el difunt conservava. Aquells papers -certificats del servei militar, partides de naixement, fotografies, cartes íntimes, agendes, dietaris…- que en el teu arxiu de cap de la família passen a fer companyia a les carpetes de difunts anteriors.

Un bon dia et descobriràs eliminant la data del seu sant i aniversari en l’agenda on anotes totes les dates importants i afegint-hi la de la seva mort. Un altre, de bon matí a casa, et decidiràs finalment a posar-te colònia d’aquell flascó d’Heno de Pràvia (vegeu aquí) que va deixar a mitges.

I l’apoteosi final serà quan comprovaràs que l’últim document del qual continua el pare sent titular és el de propietat del nínxol on ara reposa. Aleshores trucaràs als Serveis Funeraris i et diran que la titularitat només la pot ostentar una persona vivent i, si ets l’hereu, que portis els papers del Notari per començar a tramitar el canvi de nom.

En això estic, precisament…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!