Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

16 de gener de 2016
1 comentari

La meva primera “Estripada” al Catalunya Vespre de Catalunya Ràdio.

El passat desembre em va sorgir una oportunitat totalment inesperada: se m’oferia la possibilitat de col·laborar amb una peça d’opinió de màxim dos minuts en un espai de l’informatiu “Catalunya Vespre”, de Catalunya Ràdio, que es diu “L’estripada”.

Tot i la meva condició de persona venerable i de costums plàcids, la idea de poder fer una estripada de tant en tant i de manera pública em va temptar de seguida i vaig dir ràpidament que comptessin amb mi.

I ahir em vaig estrenar.

Com la resta de col·laboradors d’aquest espai la meva intervenció serà quinzenal, divendres sí divendres no, i faré tàndem alternatiu amb la Patrícia Gabancho. La llista d’estripaires dels altres dies la formen Ferran Sáez, Agustí Colomines, Miquel Pueyo, Ferran Espada, Jordi Borràs, Sergi Picazo, Rafel Vallbona i Manel Manchón.

La gràcia d’aquesta col·laboració  –que a mi em dóna una “marxeta” especial ja que no ha estat fins ara la meva manera habitual de treballar–  és el notable component d’improvisació que comporta ja que es tracta de comentar fets de l’actualitat en qualsevol àmbit, tot i que jo, per raons òbvies, miraré de posar l’accent en les notícies culturals.

Aquesta relació directa amb l’actualitat fa que fins a la vigília o dos dies abans de l’emissió no tingui tema definit i que, per tant, hagi de posar en acció la neurona més de pressa del que tinc costum, cosa que suposo que al meu metge li agradarà saber.

Cada vespre abans de plegar la bona gent que forma l’equip del programa penja l’“Estripada” del dia a la pàgina web del “Catalunya Vespre”. Això vol dir que, si teniu ganes de sentir-me, heu d’entrar aquí. I si voleu llegir el text complet de l’article el trobareu just aquí sota.

I ara fins al divendres 29, que em tornarà a tocar.

 

Bowie, Puigdemont i la vida més enllà de Twitter

(L’Estripada del 15 de gener de 2016 al Catalunya Vespre)

Una de les coses que m’han sobtat més de la recent i inesperada mort de David Bowie és veure com durant els divuit mesos que ha durat la seva malaltia no s’ha escapat cap rumor sobre el seu estat. Ningú, ni els familiars, ni els amics, ni els músics que l’envoltaven, ni el personal del centre mèdic on sens dubte havia hagut de sotmetre’s a unes quantes visites i tractaments. Ningú ha trencat el pacte de silenci i de respecte pel tràngol que estava vivint el cantant.

Una actitud digna d’admiració, vet-ho aquí. Sobretot si pensem que Bowie ha estat una de les icones de la modernitat i que avui dia aquesta modernitat massa sovint va associada a allò que en diem “les xarxes socials”. Unes xarxes socials que aporten a la nostra vida, no ho negaré mai, recursos i valors d’una extraordinària utilitat però que, paral·lelament, han soterrat qualsevol indici de decòrum i de discreció fins a límits que arriben perillosament a la impudícia.

Per això em va agradar molt que ahir, en l’entrevista que li va fer Mònica Terribas, el president Puigdemont ens esperonés a aixecar la mirada de la pantalla del Twitter perquè és a l’altra banda que hi ha la vida. On ens hi juguem les garrofes, vaja.

No era pas la primera vegada que li sentíem aquesta reflexió. De fet, el diumenge passat, en la sessió d’investidura al Parlament i durant el torn de rèplica a les intervencions dels grups polítics, l’aleshores encara no president invitava la senyora Arrimadas, líder de l’oposició, a no deixar-se arrossegar pel que la xarxa escampa a tort i a dret. “Aixequi la vista del Twitter”, li deia, perquè el perill de fer el ridícul és a tocar, si no vigilem.

L’exemplar discreció de David Bowie i del seu entorn o la reflexió amical de Puigdemont no s’haurien d’oblidar. Sobretot perquè van contra aquell principi, dissortadament tan actual, que diu “Mai permetràs que la realitat t’espatlli un bon titular (o una piulada enginyosa)”.

I així ens va.

 

  1. La primera estripada va estar força be però em sembla que de la mort del Sr. David Bowie se n’està fent un gra massa….

    Per cert: em va agradar molt que parlessis de la confidencialitat de totes les persones de l’hospital en quant a no llançar diagnòstics al mon virtual. Avui hem sabut que va morir d’un càncer de fetge. Encara que jo passo d’aquest tipus de música desitjo que descansi en pau.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!