Totxanes, totxos i maons
El Bloc de Joan Josep Isern
Per Gran de Gràcia trobem una amiga que no vèiem des de fa molt. ‘Encara sort que ens hem trobat pel carrer i no en un enterrament, que és on últimament solem coincidir amb els coneguts de la nostra edat’, li dic. Després de posar-nos al dia de la creixença dels respectius nets, de com evolucionen les nostres saluts i, ai!, de com plantem cara als petits estralls amb què el temps ens va obsequiant, ens explica que ella i el seu home -parella de la nostra edat i amb un estat de salut acceptable tirant a raonablement satisfactori- ja fa temps que varen decidir que havien de preparar una llista d’instruccions ben detallades per treure l’entrellat de les mil petites coses que cal tenir controlades quan, el dia que toqui, un dels dos se’n vagi i deixi l’altre membre de la parella amb el trasbals de resoldre en solitari els mil tràmits, rutines i gestions que envolten la vida quotidiana. De quina manera queden els comptes del banc, on són les escriptures, el testament, les contrasenyes de l’ordinador i unes quantes coses d’aquest estil.
De primeres em sembla que la idea de l’amiga és un pèl estrambòtica, però de seguida m’adono que no ho és tant. Gens, vaja. Recordo que les dues vegades que a casa hem hagut d’anar a la clínica pel naixement dels nois ja teníem a punt des d’unes quantes setmanes abans la bossa amb totes les coses necessàries per fer front al tràngol i, el més important, un paper a la tauleta del rebedor on teníem el telèfon (fix, no cal dir-ho) amb tres o quatre números de contacte imprescindibles: el de la clínica, del metge, de la mútua… I de fet, ara que hi penso, sense haver de remuntar-me tan enrere he d’esmentar la llista de coses a tenir en compte per posar a la maleta o portar al damunt quan anem de viatge. Una llista summament útil que vàrem començar fa quinze o setze anys, quan vàrem començar a visitar Itàlia de manera freqüent, que a cada viatge anem perfeccionant, que ens estalvia temps de preparació i que, sobretot, evita que ens oblidem de coses importants.
Així doncs, he començat a pensar ja en com serà la llista. La llista de l’A. i meva. Que serà llarga, perquè cada vegada que repasso la quantitat de compromisos que ens envolten veig més necessari deixar les coses ben clares i entenedores, sense donar res per sobreentès: els comptes del banc, no cal dir-ho, els papers del notari (escriptures, testaments), la llista de despeses que es renoven automàticament si no diem el contrari (subscripcions a revistes, donatius a entitats, assegurances…), la data límit dels documents que caduquen, el testament vital, els papers de l’enterrament, la donació al Banc d’Ulls, l’historial de les Declaracions de la Renda, la situació de bosses i carpetes on conservem documentació dels nostres pares, avis i besavis, …
La llista serà llarga, ja ho he dit. I em sembla que preparar-la serà força divertit. Si més no per a mi, que tinc ànima de drapaire i vocació reprimida d’arxiver. Contemplada fredament no és més que una relació d’aspectes tècnics relacionats amb un fet que, segurament, quan tens cinquanta anys encara no pots acabar d’entendre, però que a la nostra edat, quan ja hem assumit amb la màxima naturalitat (ves, quin remei) que el trajecte que tenim per endavant és força més curt que el que portem recorregut, esdevé gairebé una necessitat per no complicar-li la vida (mai millor dit) al que es queda.
Que ja prou pena que tindrà.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Fa més de deu anys que cada sis mesos o vuit faig la llista que tu dius i la renovo, ja que les circumstancies canvien mentre passa el temps. Més o menys inclou tot el que expliques i la deixo a la caixa forta perquè quan arribi el dia la meva dona i fills ho tinguin molt fàcil.
Aquests llistat no te res a veure amb el testament que , per descomptat, tenim fet des del dia que ens vàrem casar.
També tenia fet el document de voluntats anticipades i passat pel registre del Departament de Sanitat des de l’any 2009. Com que la legislació ha canviat i la persona que deixava com a representat meu de cara a prendre decisions finals s’ha mort, tinc hora al notari la propera setmana per posar-me al dia també en aquest tema. Es ara, quan encara podem tenir capacitat decisòria, quan hem de fer les coses.
I ja entrant en el terreny de les coincidències ahir vàrem veure l’última pel·lícula de François Ozon (un dels meus directors fetitxes) TOUT S’EST BIEN PASSÉ que, com que encara no ha sortit en DVD a l’estat espanyol vaig comprar a França. Es en francès amb subtítols també en francès. Va d’un pare que fa un AVC (ictus) i li demana a la seva filla que l’ajudi a morir. No té res escrit i a França l’eutanàsia està prohibida….I “fins aquí puc llegir”.
Per tant ja veus que no són els teus amics del Carrer Gran de Gràcia els que aconsellen aquestes coses. Aquí en tens un altre que, si vols, et pot explicar la seva experiència.