Totxanes, totxos i maons

No fa gaire vàrem saber que el pianista Keith Jarrett, nascut el 1945 a Pennsilvània, va patir fa dos anys un parell de vessaments cerebrals gairebé consecutius que varen deixar-li mig cos paral·litzat i que, dissortadament, fan que ja no el poguem tornar a veure mai més assegut davant d’un teclat.

Com no podia ser d’un altra manera, als mitjans han aparegut uns quants articles al·lusius a la seva figura que lamentaven que la carrera d’un artista de la dimensió de Jarrett tingués un final com aquest. I de tots els que he llegit potser el que m’ha agradat més sigui el que signa el periodista Riccardo Luna al diari La Repubblica del dimarts passat (vegeu-lo aquí en italià).

He mirat de traduir-lo al català (mentre escoltava de fons, és clar, The Köln Concert):

La importància de fer com Keith Jarrett a Colònia el 1975

Riccardo Luna (La Repubblica, 27 d’octubre de 2020)

Què s’hi pot fer quan tot s’espatlla? Com ens en podem sortir? Fa pocs dies un dels pianistes més grans de tots els temps –sí, Keith Jarrett– ha fet saber al món que ha patit dos ictus. ‘Ja no soc pianista’, ha dit. Es tanca així mig segle de gran música i una lliçó de vida que no oblidarem: el concert de Colònia el 1975. No sé si sabeu la història del concert del 24 de gener de 1975 a Colònia. Quan em pregunten com neix la innovació, com es crea una obra mestra, penso en allò que va passar aquella nit a Colònia. Keith Jarrett tenia tot just 29 anys i era ja famosíssim. Després de diverses col·laboracions prestigioses s’havia embarcat en la seva primera gira per Europa com a pianista en solitari. Va arribar a Colònia procedent de Zuric a la tarda d’un gèlid dia de pluja que semblava fet expressament per enviar-ho tot a pastar fang: feia dos dies que no dormia, tenia un furiós mal d’esquena i quan, unes hores abans del concert, va pujar a l’escenari per provar el piano va veure que per comptes del que ell havia demanat (un Bösendorfer Grand Imperial) n’hi havia un més petit, desafinat i amb els pedals que no funcionaven. ‘OK, foto el camp’ deuria dir més o menys, i carregat de raó. Però l’organitzadora era una noieta de 19 anys, Vera Brandes, i el concert d’aquella nit era el somni de la seva vida. Un somni que no podia deixar que s’esvanís d’aquella manera: desesperada, va perseguir Jarrett fins a la sortida del teatre. El va agafar quan ja era al cotxe, li va implorar que toqués aquell piano i li va prometre que el faria afinar. Cert, era un instrument petit per aquell teatre de mil quatre-centes localitats, totes venudes, però li va dir més o menys: ‘et prego que ho facis per mi’. Vera Brandes deuria posar una passió notable perquè Jarrett va acceptar; a dos quarts de dotze de la nit va sortir a l’escenari i, literalment, va crear música durant una mica més d’una hora. Va tocar de manera increïble i potser perquè sabia que el piano no era l’adequat hi va posar una energia i una intensitat mai vistes, diuen, ni abans ni després. El seu manager va enregistrar l’exhibició i aquell concert es va convertir en el disc de piano solo més venut de la història del jazz. Hauria pogut no tocar, aquella nit, Keith Jarrett; i hauria tingut tota la raó. Però, tanmateix, va tocar i es va treure de dintre el concert més bell de la seva vida.

De vegades passa que a la vida tampoc disposem del piano més adient i ens sembla que tot va malament: però si tenim alguna cosa bonica per explicar, si tenim dintre nostre alguna cosa única, el moment de demostrar-ho acaba sempre arribant. Les coses canvien i les millors innovacions es produeixen quan sortim de la zona de confort i ens posem a tocar de debò.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!