Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

2 de febrer de 2021
0 comentaris

La història d’Eduard Artells: el corrector dur.

Aquest article va ser publicat a Vilaweb el dijous 28 de gener de 2021. (vegeu-lo aquí)

La història d’Eduard Artells: el corrector dur.

El 28 de gener de 1971 –avui fa justament cinquanta anys– es va morir Eduard Artells i Bover, gramàtic, traductor, professor i corrector de català. És molt possible que els professionals de la filologia recordin encara la feina d’Artells, però per a la resta de la gent és un perfecte desconegut tot i que penso que ens equivocaríem molt si ens limitàvem a considerar-lo un personatge subaltern o anecdòtic.

Nascut a Barcelona el 22 de març de 1903, als vint-i-vuit anys Eduard Artells ja treballava a la Comissió d’Ensenyament Tècnic de la Generalitat a les ordres de Pompeu Fabra i poc després s’incorporava a l’oficina de correcció de textos de l’Institut d’Estudis Catalans mentre, de passada, traduïa Oscar Wilde. També per instàncies de Fabra mateix va entrar a l’antiga editorial Proa, la històrica de Badalona, per treballar-hi de corrector. Com tants coetanis seus, la carrera d’Eduard Artells va quedar estroncada per la guerra del 36-39 i per les conseqüències de la postguerra, especialment difícils per a la gent relacionada amb el món de la llengua i la cultura.

Durant els anys quaranta i cinquanta Artells va ser l’home que revisava la major part dels pocs textos catalans que es publicaven i entre 1958 i 1961 Barcino va editar-li els vocabularis castellà-català i català-castellà abreujats, que són una prova ben clara del rigor sistemàtic que el caracteritzava quan emprenia un projecte. En les ‘Memòries d’un segle d’or’ Joan Triadú el descriu com “el corrector podríem dir-ne oficial i més actiu d’aquell moment” i per això l’any 1961 li demana que treballi al seu costat en la creació de la Junta Assessora per als Estudis de Català (JAEC). Un dels resultats d’aquesta col·laboració varen ser els tres volums de ‘Lectures escollides’ amb textos literaris triats per Triadú acompanyats d’un ampli apartat de notes lexicogràfiques i gramaticals a càrrec d’Eduard Artells.

Hi havia molta feina a fer, tant per aprendre bé la llengua com per conèixer l’obra dels autors que la varen fer servir. Per això en l’advertiment preliminar del primer volum llegim que la selecció “ha estat feta pensant especialment en els cursos d’ensenyament de català i, en conseqüència, perseguint alhora dues finalitats: la gramatical estricta i la més àmplia d’introducció a la lectura literària”. Les ‘Lectures escollides’ comencen amb Verdaguer i Guimerà, continuen amb Emili Vilanova i Raimon Caselles i acaben amb Espinàs i Baltasar Porcel. Barcino les va publicar els anys 1962, 1965 i 1969 i conjuntament amb la gramàtica ‘Signe’ d’Albert Jané, Josep Ibáñez i Senserrich, Enric Gual i Maria Eugènia Dalmau, publicada el 1962, constitueixen el primer canemàs damunt del qual es va desenvolupar i expandir la xarxa de classes de formació de català.

 

Corrector a Serra d‘Or

Des del primer número de Serra d’Or, l’octubre de 1959, Eduard Artells va ser el responsable de la correcció gramatical i d’estil de tot el que sortia a la revista. A més a més, en cada número publicava un article sota l’epígraf “Llenguatge i Gramàtica” que va mantenir fidelment fins a la seva mort, onze anys després. Precisament, la publicació de l’últim article, titulat “Expressions caçades al vol”, va coincidir amb el dia que es va morir.

Les necessitats d’aquells anys de represa encara molt tímida del català feien que Artells multipliqués les seves col·laboracions en altres mitjans, però el cert és que aquell centenar d’articles a Serra d’Or varen confirmar la fama de professional rigorós, estricte i inflexible que ja tenia a l’hora d’aplicar la normativa fabriana. Una bona part d’aquells articles l’editorial Barcino els va aplegar els anys 1969 i 1970 en dos volums que formen, a parer meu, el gruix més important del seu llegat com a corrector.

Artells no s’aturava davant de cap obstacle i afrontava els conflictes a cara descoberta i amb la contundència de qui sap que domina l’assumpte que porta entre mans. Un repàs a la llista d’articles ens indica que va parlar de tot: de la dicotomia Barça/Barce o discos/discs, de la lletra i entre els cognoms, de la grafia d’alguns noms compostos, del llenguatge de Joan Capri, del paper del ‘lo’ neutre, de les relacions sempre conflictives entre escriptors i correctors i fins i tot es va veure amb cor de fer unes quantes puntualitzacions sobre la idoneïtat d’algunes expressions que s’havien inclòs en la nova redacció del Parenostre inspirada en els nous aires que arribaven del Concili Vaticà II.

A partir de 1964, Eduard Artells va tenir com a deixeble i col·laborador a la revista montserratina un jove Àlvar Valls que el substituiria quatre anys després, quan va passar a treballar a la Gran Enciclopèdia Catalana. En l’article de comiat que va publicar arran de la mort del seu mestre, Valls escrivia que la sèrie “Llenguatge i Gramàtica” era, de fet, una nova versió de les “Converses Filològiques” adaptada a les exigències actuals.

 

Corrector dur

Encara avui, parlant amb els pocs supervivents que el varen conèixer de prop, és inevitable que a la conversa apareguin mots com exigent, rigorós, intransigent o estricte i que, alhora, es trobi molt coherent la col·laboració d’aquell “corrector dur” amb Joan Triadú, el crític que deu anys abans, arran de la publicació de les dues antologies –la de contistes i la de poetes–, va ser acusat de “triar dur” (una acusació, val a dir, que en la majoria dels casos la formulaven els que no sortien a les antologies).

Però també hi ha coincidència amb una altra cosa: com passa sovint, a la imatge professional de duresa, Eduard Artells hi contraposava un tarannà extremament peculiar en el tracte personal. La característica més evident d’Artells era la seva baixa estatura acompanyada, a més a més, d’un apèndix nasal de proporcions considerables. Aquestes dues característiques ell mateix les explotava amb ironia tan bon punt se li presentava l’oportunitat de fer-ho. Una ironia incrementada per la irrefrenable facilitat que tenia a l’hora de fer jocs de paraules, buscar dobles sentits i, al capdavall, riure’s d’ell mateix.

Solter empedreït i vocacional (solia dir que ell, amb la gramàtica, ja tenia prou vincle per a tota la vida), una vegada explicava que havia ensopegat i havia caigut, “tan curt com sóc”, o, com recorda Jordi Mir, quan deia “alabat sia Déu” forçava la pronúncia de primer mot perquè sonés com ‘elevat’ mentre aletejava amb els braços simulant que s’alçava del terra i començava a envolar-se. També hi ha qui recorda que quan li presentaven alguna persona notòriament més alta feia saltirons davant seu –”sóc l’Artells, sóc l’Artells”, deia– per evitar que abaixés la mirada per veure’l.

Una altra afició que tenia era la de cantaire, que, curiosament, compartia amb un altre corrector de l’època, Bartomeu Bardagí, que era tenor i havia cantat al Liceu. L’any 1934 Eduard Artells va fundar el Quartet Orpheus amb Gaietà Renom, August Dalet i Vicenç Mariano. Tot i això, la fama de rigorós el perseguia fins al punt que quan es van preparar uns plecs d’exercicis per als candidats als certificats de la JAEC de nivell força exigent tothom els va atribuir a Artells, però tal com recorda Joaquim Arenas, “no hi va tenir res a veure: qui els va preparar va ser en Jaume Vallcorba Rocosa”.

 

Enfrontaments amb escriptors

Quan Pompeu Fabra va començar a aplicar les noves normes es va guanyar l’hostilitat d’uns quants escriptors del seu temps per bé que, en contrapartida, uns altres li varen donar suport. Potser eren els temps que canviaven, però el cert és que durant la dècada dels seixanta Eduard Artells va mantenir discrepàncies públiques amb Joan Fuster, Pere Calders, Joan Sales i Maria Aurèlia Capmany, que defensaven un ús més flexible de la normativa sense que constin reaccions d’altres membres del gremi de la ploma en sentit contrari.

De fet, cap al final de la seva vida va tenir una forta confrontació amb Terenci Moix. Cal recordar que 1969 i 1970 varen ser els anys de la irrupció d’un Moix que de seguida es va convertir en la gran esperança jove –”el jovent”, en deien– de la literatura catalana. El murri Terenci es deixava estimar pels vells cappares mentre, en paral·lel, els etzibava atacs com el que va dedicar a Josep Carner arran de la visita que va fer a Catalunya poc abans de morir l’any 1970 i que uns anys després va incloure en un dels capítols més corrosius de la novel·la ‘El sexe dels àngels’.

L’episodi amb Artells comença quan el 1969 Destino publica ‘Onades sobre una roca deserta’, novel·la guanyadora del premi Josep Pla d’aquell any. Uns mesos després, el corrector es queixava de la feinada que li havia donat l’escàs rigor gramatical i estilístic del text original dient: “No escriuré mai més un llibre de Terenci Moix’.” El noi del carrer de Ponent es va guardar la crítica i quan poc després en un article Artells va criticar algunes maneres de fer els diminutius catalans –més concretament, el cas de Montserrat/Montse– li va dedicar un ofensiu i feridor article titulat “¡Ay, maese Artells, no me toquéis el voraviu!” (Tele/eXpres, 12 de novembre de 1970) que vorejava l’insult i que, pel que es va comentar a l’època, va afectar profundament el corrector. Mai sabrem què hi ha de cert i què de casual en el fet que entre la publicació d’aquell article i la mort, sobtada, d’Eduard Artells transcorreguessin només dos mesos i mig, però sí que recordo que aquesta brama un pèl morbosa va córrer, si més no a mitja veu.

Recordo també que en Terenci mateix explicava en un article que pocs mesos després va anar a Mèxic per presentar els seus llibres i que al Centre Català va haver d’entomar un munt de crítiques dels presents que li condemnaven la duresa de l’article.

El fons documental d’Eduard Artells està dipositat a l’Institut d’Estudis Catalans i encara avui es poden trobar molts dels seus llibres a les plataformes de llibres antics. És evident que avui la figura d’Eduard Artells no tindria el protagonisme que va tenir fa seixanta anys, però valdria la pena d’analitzar a fons els seus papers, perquè tinc la impressió que ens ajudaria a completar el retrat d’un personatge summament interessant i d’una època de resistència i exigència de la qual venim i que, per si de cas, fóra bo que no caigués en l’oblit definitiu.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!