Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

(Vegeu aquí l’anterior apunt)

El mes de juliol de 1940 la Itàlia de Mussolini va entrar en guerra al costat de l’Alemanya de Hitler formant el que a partir d’aquell moment es denominaria ‘Eix Berlin-Roma’ (vegeu aquí).

Les condicions de l’acord obligaven a Itàlia a participar en les campanyes expansives del Führer per bé que l’exèrcit italià era molt lluny de cobrir amb un mínim de solvència les exigències que li venien de Berlin. Amb uns recursos materials escassos (i en la majoria dels casos totalment obsolets), amb reserves de combustible per a només dos mesos de campanya i, sobretot, amb una tropa que, per dir-ho de manera suau, no se sentia gaire empesa a secundar els deliris bèl·lics del Duce l’entrada efectiva a la guerra es va anar demorant malgrat les fortes pressions de Hitler al govern italià.

De fet, aquí va ser quan el dictador italià va començar a adonar-se de la seva tragèdia personal: el profund fracàs del feixisme que pretenia fer de cada italià un soldat disposat a donar-ho tot en el camp de batalla fins a la mort, si li calia a la pàtria. De fet, aquella idea de gestionar un país com si fos un exèrcit era bastant similar a la que a españa  pregonava el fundador de la Falange amb allò del ‘mitad monje, mitad soldado’. Ja se sap: els llops imiten els altres llops, i no sempre en les millors coses.

Tres anys després de la formació de l’Eix l’invent va començar a fer aigües: el 9 de juliol de 1943 les forces aliades van desembarcar a Sicília –com Garibaldi un segle abans– i van començar a progressar cap al nord (vegeu aquí). Val la pena, doncs, remarcar que onze mesos abans del desembarcament a Normandia (juny de 1944) els aliats ja havien posat un peu en territori dominat pels nazis i varen constituir-se amb una seriosa amenaça pel futur d’aquella Itàlia oficialment amiga de Hitler però, en realitat, molt poc favorable a plantar-los cara. Per aquest motiu el 23 de juliol, només dues setmanes després de invasió de Sicília, el Gran Consell Feixista va acordar destituir Benito Mussolini i posar el seu futur en mans del rei Vittorio Emmanuele III. Aquest va acceptar immediatament la proposta i va prendre dues decisions: nomenar el general Pietro Badoglio nou Primer Ministre amb instruccions de negociar ràpidament un armistici amb els aliats i retirar de la circulació Mussolini en un lloc on no pogués interferir en l’evolució dels esdeveniments.

L’armistici es va signar el 3 de setembre (vegeu aquí) però l’opereta encara continuaria: el dia 12 del mateix mes un escamot nazi comandat per Otto Skorzeny (*) va rescatar el Duce del lloc on estava reclòs i seguint ordres directes del Führer va ser posat al capdavant dels territoris italians que encara estaven sota control dels exèrcits alemanys. Així va ser com el 23 de setembre de 1943 es va crear la República Social Italiana, també coneguda com República de Salò (vegeu aquí), un estat titella de l’Alemanya nazi sota les ordres de Benito Mussolini.

(*) (No us perdeu cap detall de la biografia d’aquest individu —vegeu-la aquí— que va refugiar-se a Madrid on va morir el juliol de 1975 protegit per Franco i recordeu, de passada, que Skorzeny és un dels personatges que Ferran Torrent fa aparèixer a ‘El jo que no mor’, la seva última novel·la).

Va ser d’aquesta manera com Trieste i els territoris que l’envoltaven van mantenir-se fora de l’armistici i, en tant que territori alemany, varen ser escenari d’una cruel repressió nazi contra els jueus i els resistents partisans. Una situació que va durar fins al final de guerra, el 25 d’abril de 1945.

Un vestigi d’aquell període encara el podem veure avui per a vergonya i exemple del que no ha de tornar a passar. Em refereixo a la Risiera di San Sabba (vegeu aquí i també aquí), l’únic camp d’extermini que va funcionar a Itàlia (per bé que més d’un italià us dirà, sense que li falti raó, que en els anys que la Risiera va acomplir la seva sinistra missió allò no era Itàlia, era territori alemany). En aquell indret convertit ara en museu de visita imprescindible es calcula que varen ser exterminades entre dues mil i quatre mil persones en menys de dos anys.

La Risiera, una antiga instal·lació industrial que es dedicava a la manipulació de l’arròs, està en territori de la ciutat de Trieste però ja en els límits. Vull dir que està apartada de la zona on els turistes passen més temps. Tot i això caminant pel centre només cal que mirem a terra per adonar-nos que el record de l’Holocaust hi és molt present en forma de plaques afixades al paviment d’entrada (vegeu aquí) dels edificis on vivien jueus que varen ser deportats. Són xapes quadrades de color daurat amb el nom de la víctima, l’any de naixement, la data de l’arrest, el lloc de la deportació, generalment Auschwitz, i la data de la mort.

Ens agradi o no, la petjada del feixisme –i també, sortosament, la de l’antifeixisme– és encara avui present en molts aspectes de la vida italiana. Sobretot des que la senyora Giorgia Meloni i el seu partit desinhibidament neofeixista va guanyar les eleccions fa dos anys. Trieste no és cap excepció i ara us explicaré un exemple viscut directament per mi i l’A. aquests dies que hi hem estat.

El setembre de 2019 es va commemorar el centenari de la denominada ‘Empresa de Fiume’ (vegeu aquí) que, com ja he explicat en un apunt anterior, va ser una expedició comandada pel poeta Gabriele D’Annunzio i un centenar de fanàtics per ocupar la ciutat de Fiume i reivindicar la seva italianitat, cosa que varen aconseguir durant quinze mesos.

Arran d’aquest centenari l’ajuntament triestí va erigir una estàtua del poeta –de les de cos sencer, com hem vist en els casos de Joyce, Saba i Svevo— en la monumental i elegant Piazza della Borsa. Una decisió que va ser acollida amb opinions dividides (vegeu aquí) i que, curiosament, va ser beneïda per algú de tant prestigi com Claudio Magris que va publicar al Corriere della Sera aquest article en defensa de la proposta.

Gabriele D’Annunzio, poeta notori i pare de la doctrina feixista

Coneixedor des de fa temps de la polèmica que es va desfermar vaig voler veure l’estàtua i fer-li algunes fotografies. Quan estava a mitja feina un home gran es va acostar a l’A. per preguntar-li si érem italians. Quan li va dir que no li va faltar temps per explicar-nos que D’Annunzio era un feixista (de fet, ell va ser l’inspirador principal de l’ideari de Mussolini) i que en aquella plaça el monument era poc menys que una afrenta pública. De seguida li vàrem dir que l’enteníem perfectament perquè, com a catalans, coneixíem molt bé el pa que s’hi donava amb la gentussa feixista.

Quan se’n va anar vaig pensar de seguida en una experiència que vàrem viure a Nàpols l’any 2009, la primera vegada que visitàvem la ciutat. Una experiència, val a dir, de sentit oposat a la d’aquell bon home que ens va demostrar el seu antifeixisme però que val la pena de recuperar (vegeu-la aquí).

Acabaré aquesta aproximació històrica amb un parell de detalls més:

• En acabar la Segona Guerra Mundial la ciutat va passar a ser governada per una administració anglo-americana amb el nom de ‘Territori Lliure de Trieste’. La situació es va mantenir durant nou anys fins que l’octubre de 1954 el Memoràndum de Londres va establir la partició definitiva de tota la zona i Trieste tornava a ser italiana, una adscripció que ja no ha tornat a modificar-se més.
• El 1946 els italians varen decidir en un referèndum quina forma d’Estat volien: continuar amb la monarquia o passar a ser república. El 54,26 per cent es va decantar per l’opció republicana. Poc després es va redactar una Constitució republicana i explícitament antifeixista amb la intenció que la història no es tornés a repetir. Més cap aquí, però, en època de Silvio Berlusconi es varen començar a introduir a la Carta Magna unes quantes esmenes que difuminaven aquell esperit inicial. Va ser, si fa no fa, quan la televisió pública, controlada fèrriament per Berlusconi, va començar a escampar una idea perversa: Mussolini també havia fet coses bones. I a partir d’aquell moment ja no va venir d’un pam: l’esperit acrític es va instal·lar en el cervell de la gent i es va escampar per tot arreu. I no parlo només de les fronteres italianes.

Com ja vaig anunciar en un apunt anterior, aquesta sèrie la tancaré amb una bibliografia sobre Trieste –que ocuparà el següent apunt i que crec que us servirà per posar en pràctica el que us vaig dir el primer dia: Trieste és una ciutat que abans de visitar-la cal llegir-la–, després faré una detallada cronologia de la ciutat que segurament donarà per a tres apunts més i acabaré amb un apunt final que farà les funcions d’índex de tot el que he escrit sobre el tema i que em sembla que serà la manera més ràpida i eficaç de tenir tots els continguts a l’abast de qui els vulgui consultar.

(Continua aquí amb la bibliografia)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!