Totxanes, totxos i maons
El Bloc de Joan Josep Isern
La cara fosca (o com la brutícia feixista va empastifar Trieste) (1).
(La sèrie comença aquí)
(Vegeu aquí l’anterior apunt)
Després de la llarga sèrie d’apunts que he dedicat fins ara a destacar les coses que, al meu parer, fan de Trieste una ciutat amable i singular arriba el moment de fer una ullada cap a l’altra banda. Cap a la seva cara fosca. La cara bruta del feixisme. Una crònica negra que ha deixat en els carrers triestins un rastre de dolor i de vergonya molt poc edificant.
Comencem pel començament:
L’11 de novembre de 1918 es va acabar la Primera Guerra Mundial amb la capitulació (i desaparició) del que fins aleshores s’havia conegut com ‘imperi austro-hongarès’. El Tractat de Versalles, signat el mes de juny de l’any següent (vegeu aquí), va comportar, entre altres modificacions del mapa europeu vigent fins aleshores, l’annexió a Itàlia de la regió de la Venècia Júlia (vegeu aquí) i l’assignació a Trieste del rang de capital de l’esmentada regió.
Però com que el resultat final del repartiment entre les potències vencedores no va acabar de satisfer les aspiracions italianes, el 12 de setembre del mateix 1919 Gabriele D’Annunzio –que considerava que a Itàlia se li havia concedit una ‘victòria mutilada’ (vegeu aquí)– va posar en marxa el que es va dir ‘Empresa de Fiume’ (*) (vegeu aquí i també aquí), una delirant aventura de quinze mesos –es va perllongar fins al 27 de desembre de 1920– que donaria joc per a una sèrie d’apunts tant o més extensa que la que ara estic fent sobre Trieste. Cosa que, tranquils, ara com ara no tinc previst de fer.
(*) Com a detall complementari crec que val la pena tenir en compte que entre les ciutats de Trieste i Fiume (actualment Rijeka, pertanyent a Croàcia) hi ha una distància de només setanta quilòmetres.
L’11 de juliol de 1920 un grup de feixistes –uniformats amb les seves camises negres els escamots començaven a escampar-se arreu d’Itàlia com a força d’acció violenta– va cremar el ‘Narodni Dom’ (vegeu aquí), la Casa de la Cultura Eslovena situada en l’edifici del Hotel Balkan (vegeu aquí), en ple centre de Trieste. L’escriptor antifeixista eslovè Boris Pahor, mort recentment a l’edat de 108 anys (vegeu aquí), va ser testimoni d’aquell episodi i el va explicar en el llibre ‘La pira al port’, editat el 2020 en català per Periscopi (vegeu aquí)
L’incendi del Narodi Dom
Després de la Marxa sobre Roma del mes d’octubre de 1922 (vegeu aquí) el feixisme va arribar al poder i no va trigar a fixar arrels a Trieste, ciutat que per la seva situació geogràfica i pel rerefons històric que atresorava va interessar de seguida a Benito Mussolini. No és gens casual, doncs, que fos precisament aquella ciutat tolerant i oberta a totes les influències i maneres de pensar des de feia dos segles el lloc que el líder feixista va triar per promulgar les ‘Lleis racials del feixisme italià’ (vegeu aquí) en una Piazza della Unità plena a vessar fins al punt que es va haver de desmuntar la Fontana dei Quattro Continenti per poder instal·lar el monumental (i intimidant) escenari des del qual il Duce es va adreçar als millers d’assistents que varen ocupar aquell dia la plaça.
(Per cert, la Fontana va quedar amagada en un magatzem fins que durant els anys setanta l’ajuntament triestí va acordar restaurar-la i tornar-la a posar en el seu lloc original on ara mateix la podeu veure.)
Per acabar aquesta primera part us convido a contemplar parell de filmacions d’aquell discurs de Mussolini que va fer l’Istituto Luce, el No-Do italià de l’època.
I aquí una imatge de la primera plana del diari triestí ‘Il Piccolo’ que complementa la que he posat en l’encapçalament d’aquest apunt.
Aquest apartat dedicat a la cara fosca del feixisme a Trieste el tancaré en el següent apunt en el qual parlaré de l’aplicació de les Lleis Racials i, per tant, de la persecució que es va desfermar contra els jueus. Un fet que ha deixat en la ciutat uns quants vestigis que mouen a la tristesa i a la vergonya de qui els contempla.
Estigueu preparats, doncs, perquè encara no ho heu vist tot.
(Continua aquí)
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Vídeos que fan por. Vídeos que tornen. Vídeos per la memòria. Vídeos que no són visionats pels que els haurien de veure. Vídeos que s’obliden. Inexplicable. Dolorós. Són virtuosos en la manipulació. I així ens va…