Totxanes, totxos i maons

Com que a l’article de l’amic Lluís Simon se li entén perfectament tot, m’estalviaré presentacions i preàmbuls. El oodeu llegir en aquest enllaç o directament aquí sota:

Justícia poètica

Lluís Simon (L’Esportiu, 26 d’abril de 2018)

“Poques coses cal afegir a tot el que va passar l’1 d’octubre a Catalunya. Si de cas, que el temps ha acabat demostrant que l’actuació brutal de la policia espanyola contra els votants catalans no només quedarà impune sinó que algun jutge de cognom Llarena vol que serveixi de justificació per acusar els polítics i votants catalans d’haver causat ells els cops de porra. El món al revés o pitjor. Et foten d’hòsties i la culpa és teva per anar a votar. Benvinguts a l’Espanya dels piolins, la dels màsters i les cremes de Cifuentes, la de “sou uns nazis” d’Hernando, la de la censura al groc de Zoido, la de les armes de Felip VI a l’Aràbia Saudita, la de Manuel Valls aterrant a Tabàrnia, la de Loquillo el troglodita, la d’Estremera i Soto del Real, la del silenci còmplice, etc. Malgrat tot, però, sempre hi ha alguna alegria per celebrar.

L’1 d’octubre Las Palmas va jugar l’infame partit del Camp Nou amb l’esperit de l’a por ellos gravat amb foc al cor i amb números i bandera espanyola –perquè ells no són nacionalistes– a la samarreta. El groc d’aquella samarreta, és clar, no va ser prohibit però va suposar una taca també en la història del mateix club canari, que no va voler ser neutral ni amb les imatges de violència a la retina. Ara que s’ha confirmat el descens de Las Palmas a segona, doncs ens n’alegrem. Justícia poètica. És el mínim que podem pensar. El president del club, un cert Miguel Ángel Ramírez, ha estat detingut per corrupció. O sigui, moralment un miserable i judicialment un presumpte evasor fiscal.

Si la decisió de Las Palmas de sortir al terreny de joc gairebé amb el tricorni posat va ser de jutjat de guàrdia, pitjor va ser la del Barça, que va decidir saltar al camp mentre centenars de milers de catalans defensàvem els col·legis electorals. Aquell dia el desgovern en el club entre directius, jugadors, advocats i qualsevol assessor que es movia per la llotja va ser perquè se’n faci un llibre ben gruixut. Història d’un despropòsit, si em demaneu el títol.

Era Josep Maria Bartomeu, que per alguna cosa és el president, qui havia d’haver aturat aquella insensatesa de jugar el partit malgrat l’opinió contrària dels jugadors. El Barça no hauria necessitat ni tan sols aquells tres punts –i els tres més que haurien vingut de sanció– per guanyar una lliga que ara domina amb 11 d’avantatge i que acabarà essent poca cosa, això també s’ha de dir, al costat de la tercera Champions seguida del Real Madrid, cosa que ja la podem donar per descomptada.

Probablement els jugadors, començant per Messi, van decidir jugar sí o sí aquell dia, amb públic o sense, perquè la majoria estan tan apartats de la societat en què viuen com jo mateix dels esdeveniments de les últimes setmanes a Singapur. Només Piqué, sincer com ningú després del partit, podia haver evitat aquella pantomima que es va fer sense gent a la grada, amb alguns directius morts de vergonya, i amb molts culers sentint-se traïts. Las Palmas va poder lluir la bandera de la repressió en una jornada que passarà a la història per moltes coses i també per un partit inútil.

Ara estaríem parlant d’una temporada llegendària esportivament i també pels valors que hauria de defensar el club a capa i espasa si el Barça hagués pogut aixecar el trofeu de la copa de la censura i al mateix temps haver conquerit la lliga de la decència, sense el partit contra Las Palmas, que ni amb els punts de regal del Camp Nou s’hauria salvat. Aquest sí que seria un doblet recordat per a les futures generacions, més enllà del fracàs en la Champions, del joc planer de l’equip, les mancances de la plantilla i la pèrdua de protagonisme creixent dels jugadors del planter.”

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!