Totxanes, totxos i maons

Fa molt temps que vaig darrere de la idea de dedicar un apunt a la figura de Josep Valls però a l’hora de la veritat, per uns motius o uns altres, sempre ho he anat deixant per a més endavant. I ara, per un seguit de coincidències que miraré d’explicar, em sembla que ha arribat el moment de posar-me al dia.

Josep Valls (Sant Feliu de Pallerols, 1944) era -i diria que ho ha estat fins no fa gaire- la persona que portava els afers administratius del Motel Empordà, l’establiment pioner fundat a Figueres per Josep Mercader el 1962 (vegeu aquí) a la carretera que pocs quilòmetres després entrava a França.

Com no podia ser altrament, el contacte entre Mercader i Josep Pla no va trigar gaire a produir-se. Un contacte que de seguida es va transformar en amistat i en mútua admiració fins al punt que Pla va disposar sempre d’habitació reservada, la 103, i de taula parada, la 26, al Motel. Aquesta relació es va intensificar encara més quan Josep Mercader va posar a disposició de l’escriptor una persona de la seva confiança perquè l’atengués en tot allò que pogués necessitar. Aquesta persona va ser Josep Valls, l’home que entre agost de 1973 i abril de 1981 va ser l’ombra de Pla i al costat del qual va fer tots els papers de l’auca: xofer, confident, home dels encàrrecs…

L’extraordinari de tot plegat és que Valls va transcriure en un dietari les converses que tenia amb l’escriptor. Una transcripció feta de memòria (prodigiosa memòria la d’aquest home, com hi ha món!) i tan fidel que m’atreveixo a afirmar amb tota la contundència de què soc capaç que ningú ha pogut transmetre’ns com ha fet ell l’estil, el to i les particularitats de la conversa de Pla. Vull dir que llegint aquestes converses ‘se sent’ perfectament a cau d’orella la veu del mestre, tal com ja vaig explicar fa vuit anys en aquest apunt.

La primera conversa és del 23 d’agost de 1973 i la darrera del 14 d’abril de 1981, just nou dies abans del traspàs de l’escriptor. Hi veiem (i hi sentim), per tant, un Pla crepuscular, molt lluny del vigor dels seus anys de maduresa, però no menys interessant ni directe ni corrosiu del que ens té acostumats. El material produït arran d’aquestes trobades Valls-Pla s’ha editat en diverses ocasions en els darrers quaranta anys. Unes publicacions que en la majoria dels casos eren d’abast local i, per tant, molt difícils de trobar. Fa dos anys, però, poc abans dels primers estralls de la pandèmia la bona gent d’Editorial Gavarres va publicar novament el text -complementat amb un interessant apartat gràfic i escrits addicionals, amb el títol ‘Històries de Josep Pla’– que encara es pot trobar i que no cal dir que us recomano ferventment.

Com podeu veure, Josep Valls -que manté una secció d’opinió a l’edició gironina d’El Punt Avui– és, per dir-ho en argot periodístic, un personatge que ‘té una entrevista’, tot i que jo aniria una mica més enllà: crec que, a més a més, ‘té una pel·lícula’.

No és gratuïta, la referència cinematogràfica, perquè des de fa uns quants mesos es pot veure en festivals i mostres dedicades al cinema documental una cinta que considero extraordinària. Es titula ‘La cuina dels homes’ i la directora és Sílvia Subirós Mercader, neta del fundador del Motel Empordà i filla de Jaume Subirós (vegeu aquí), el successor de Mercader al capdavant de l’establiment.

Trobareu informació sobre ‘La cuina dels homes’ aquí i també aquí

Si heu entrat als dos enllaços anteriors i heu fet una ullada al tràiler de la pel·lícula tindreu un idea ben aproximada sobre la proposta de Sílvia Subirós. Una proposta en la qual -com no podia ser altrament en una persona tan relacionada amb el Motel Empordà– hi apareix Josep Valls, per bé que de manera molt fugaç. Tant, que m’ha deixat amb ganes de saber unes quantes coses més d’aquest home al qual no tinc el gust de conèixer personalment.

Per acabar us deixo amb l’article que Valls va publicar a propòsit de ‘La cuina dels homes’ a l’edició gironina d’El Punt Avui el divendres 1 de juliol:

He vist la pel·lícula

Després d’haver sigut passada dues vegades a Figueres amb un èxit absolut, presentada al Festival de Màlaga, estrenada el 20 de maig dins del Docs Barcelona, i finalment haver estat vista al Festival Internacional de Cinema de Catalunya, declaro amb goig i una punta d’arrogància que he vist la pel·lícula La cuina dels homes, de Sílvia Subirós Mercader, a casa meva, en una sessió exclusiva per a la Carme i per a un servidor. Potser la Sílvia sap que no soc gaire d’anar a les sales de cinema; m’hi adormo, però no en tinc la culpa: el llum l’apaguen ells. Tal com diria el mestre Fabra, acabat el passi vaig quedar aclofat, estupefacte, sorprès, admirat, atònit… per la qualitat de les imatges, pel guió escrit per la mateixa Sílvia, pel gavadal de records desvetllats i, sobretot, per constatar com aquella nena més aviat esquívola i silent que vaig conèixer des que va néixer, ara era capaç d’enginyar, muntar i crear un treball immens, el resultat visible i audible del qual era una pel·lícula que, precisament, venia a passar-me a casa. El gran mèrit de la Sílvia és haver enginyat un relat sobre la creació del Motel Empordà i el seu esdevenir fins avui mateix, amb la figura central del seu avi Josep Mercader, bo i tenint en compte i quasi denunciant l’anonimat de les dones a la cuina, pel que fa a sa família. Tots els cinc homes s’han dedicat a la cuina, i no s’hi ha dedicat cap de les quatre dones, un fet que a la directora la portava de corcoll temps ha, i això es nota gairebé a cada fotograma. És una obra absolutament peculiar, amb testimonis implicats en la història del Motel, i un gran, grandíssim, treball d’arxiu. Els inicis de l’hotel-restaurant, les circumstàncies, situacions i fets que van esdevenint amb el pas dels anys són solucionats i explicats amb imatges d’arxiu precises, que atorguen una gran agilitat al que en podríem dir el fil documental. I el resultat és una pel·lícula de puresa algebraica, amena i amb un gran ritme. Una sorpresa majúscula, vaja. Podria explicar dotzenes de fets i situacions, perquè són trenta-sis anys de Motel, però el paper es fa curt. Aprofito per felicitar molt cordialment la directora, Sílvia Subirós Mercader, amiga entranyable a qui desitjo anys de prosperitat professional. I de salut, benestar i bufera, oidà.

Ho heu vist? ‘una pel·lícula de puresa algebraica’, diu. Si n’arriba a ser de savi el senyor Josep Valls…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!