Totxanes, totxos i maons

Tot i que cronològicament ja som a demà en aquests moments jo visc encara al dissabte, dia de Sant Joan (el meu sant), per la senzilla raó que encara no m’he posat al llit. Com de costum hem tingut festa grossa a casa amb l’A., els dos nois, una noia, la mare de l’A. i els meus pares. I a mitja tarda, quan ja tothom havia tornat als seus respectius caus, m’he assabentat per Vilaweb de la mort del director de cinema Joaquim Jordà.  (n’hi ha més)

Casualment fa just quinze dies que, gairebé a la mateixa hora que he conegut la trista notícia, jo escrivia aquest apunt després que, per circumstàncies afortunades que de vegades propicia la feina, vaig tenir la sort de poder conèixer personalment Jordà i escoltar de la seva boca una de les declaracions d’amor a la vida més contundents que he sentit mai. Sobretot en una persona que se sap tocada profundament per una malaltia inexorable.

De seguida de saber la notícia -que els amics de Vilaweb han tingut la gentilesa de complementar precisament amb el meu comentari del dia 10- he tingut molt clar què havia de fer. He anat a l’armari dels devedés i he posat primerament “Numax presenta” i a continuació “Veinte años no es nada”. I per acabar, a tall de cirereta final, he mirat en els extres d’aquest darrer títol el reportatge fet amb Joaquim Jordà mentre rodava la pel·lícula i explicava com anava entomant les abundants sorpreses que el pas del temps -de fet no varen ser vint sinó vint-i-cinc els anys que varen separar una cinta de l’altra- presentava en la vida dels seus personatges.

Ha estat el meu petit homenatge a un creador que he anat seguint sempre que he pogut, que he admirat en la distància i que mai no m’ha decebut.

(I ara que hi penso, potser és el moment oportú de demanar una vegada més a qui correspongui que es comercialitzi l’esplèndid material que va rodar per a l’exposició “Literatures de l’exili”.)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!