Totxanes, totxos i maons

La setmana passada, quan anava a fer una visita als bons amics de Vilaweb, vaig veure que el local que fa cantonada entre el carrer de la Lluna i el de Ferlandina estava tancat i barrat.

Em vaig aturar un moment i vaig fer la fotografia que il·lustra aquest apunt perquè per a mi aquell no és un local qualsevol.

Cap als últims anys cinquanta i primers seixanta en aquell local hi havia una farmàcia.

Una farmàcia que no era gaire lluny de la casa on vivia amb mons pares i a la qual, durant una temporada, ma mare em va portar perquè em posessin unes quantes injeccions.

Ara ningú ho diria, però es veu que de petit jo era de mena malaltissa, estava sec com un clau i això, lògicament, preocupava els pares que em portaven periòdicament al metge perquè em fes ‘una mirada’.

Val a dir, però, que fins que no em van ‘treure les glàndules’, que era com es deia popularment (perquè en aquells anys era força habitual) a l’operació consistent en l’extirpació de les amígdales; fins aquell moment, dic, no vaig deixar la tendència malaltissa i llepafils que fins aleshores em caracteritzava.

En aquesta farmàcia vaig rebre unes quantes tongades d’injeccions ‘de vitamines’, una altra denominació de l’època.

Recordo molt bé tot allò perquè pocs minuts després que em punxessin em pujava a la gola una salivera amb un regust molt especial: talment com si hagués menjat un tall de carn crua.

També recordo la infermera que me les posava. Es deia Remei (un nom ben adient) i d’ella m’ha quedat sobretot un gest que li vaig veure fer unes quantes vegades: quan li venia un badall obria la boca sense manies –una boca de llavis pintats amb un intens color vermell– i mentre feia el fet amb el dit polze anava traçant repetidament el senyal de la creu fins que la boca se li tornava a tancar.

Aquest conjur de simbologia tan evident destinat a interceptar l’entrada d’esperits malèfics per aquell orifici l’he vist fer després unes quantes vegades més a diverses persones. Totes grans.

Per a mi, però, el mèrit primerenc li correspon a la infermera Remei de la farmàcia de la cantonada Ferlandina-Lluna, a la seva passió de badallar i a aquella boca de llavis vermells i descomunal que semblava que se’t podia empassar en un parell de queixalades.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!