Totxanes, totxos i maons

Cada any, entre setembre i octubre, el Futbol Club Barcelona celebra l’assemblea de socis, un ritual que per regla general sol durar unes quantes hores en les quals es parla força, tot i que no sempre el que es diu arriba a tenir el gruix suficient per passar a la història. La sessió s’obre amb un discurs del president que, sense límit de temps, presenta el balanç econòmic, social i esportiu de l’exercici anterior.

En un moment del discurs d’enguany –segurament quan explicava els èxits esportius de la temporada passada– sembla que el president Laporta va referir-se als grups d’oposició més o menys organitzada que critiquen la seva gestió als quals va definir amb un parell de mots ben catalans: ‘setciències’ i ‘mestretites’.

No negaré les meves simpaties pel Barça però m’apresso a dir que entre les meves perversions més refinades no figura ni la de ser-ne soci ni, encara menys, la de seguir fil per randa els discursos presidencials.

Si m’ha arribat notícia d’aquest detall ha estat gràcies a un programa esportiu nocturn d’una de les emissores de ràdio importants de casa nostra. Em va cridar l’atenció fins al límit de l’insomni que en el diàleg entre el presentador del programa i el periodista de la unitat mòbil que l’emissora havia destacat a l’assemblea una de les coses més destacables que havien passat aquell dia (em sembla recordar que l’assemblea va superar les deu hores) era la gràcia que tant a l’un com a l’altre els feien els dos adjectius que el president va dedicar als seus opositors.

No vull ser alarmista però, francament, crec que és molt preocupant, no només l’actitud de sorpresa dels dos periodistes (que m’atreviria a dir que no superaven els trenta anys) davant del dos mots en qüestió, sinó l’absoluta manca d’escrúpols a l’hora d’admetre davant del micròfon que era la primera vegada que sentien les paraules setciències i mestretites i que, ha ha ha, quina gràcia que els feia.

De seguida vaig pensar en allò que en alguna ocasió he escrit sobre el segle XXI definint-lo com el segle de la tonteria.

O de la ignorància i l’estultícia.

O, més exactament, el segle de l’infantilisme perpetu instal·lat en individus que ja fa temps que haurien hagut de superar l’adolescència i que, inconscients i encantats d’haver-se conegut, no experimenten el més mínim sentiment de vergonya a l’hora d’exposar-se a l’escrutini dels oients.

Val a dir que la crònica es va tancar amb una altra perla quan van explicar que Laporta havia fet mèrits per sortir ‘per la porta grossa’, però, vaja, desgraciadament ja estem avesats a sentir astracanades com aquesta sense que l’estómac se’ns regiri gaire…

A la vista de tanta ignorància armada amb micròfon vaig començar una llista de mots compostos a mesura que em venien al cap (n’hi ha moooolts més) i que de manera totalment desinteressada poso a disposició de tothom que la necessiti.

Els mots compostos, com les dites i els refranys, són elements enriquidors de la llengua, els que donen color i substància a la nostra conversa.

La llista, no cal dir-ho, és llarguíssima, però a tall de mostra deixo aquí unes quantes amb l’esperança que aquest segle XXI deixi de ser territori abonat per a la tonteria més desbocada: bocamoll, cagadubtes, cantamanyanes, caragirada, esmaperdut, esquenadret, estiracordetes, llepafils, llletraferit, mastegaciris, menjacapellans, milhomes, panxacontenta, pelacanyes, perepunyetes, pixatinters, ploramiques, primfilar, rosegaaltars, saltataulells…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!