Totxanes, totxos i maons

Veig que els bons amics de Vilaweb han obert en la secció d’Opinió del portal un apartat específic (vegeu-lo aquí) amb el títol genèric ‘Què ha de fer ara l’independentisme?’ en el qual donen veu a diverses personalitats de casa nostra perquè hi diguin la seva; molt especialment després del vergonyós trencament tàcit de relacions entre Esquerra i Junts per Catalunya que comportarà l’acabament de la legislatura abans d’hora.

Jo no tinc ni el nivell ni la rellevància dels que han estat cridats a emetre la seva opinió en l’esmentat espai de Vilaweb, però això no vol dir que no tingui unes quantes intuïcions sobre l’assumpte. Si més no per exposar-les a escala domèstica (és a dir, entre les quatre parets que des de fa més de quinze anys vaig construint amb aquestes Totxanes). Vejam si soc capaç d’explicar-me…

Tot i els meus orígens catalano-andalusos diria que mai de la vida –i em queden poques setmanes per complir, ai las, els setanta anys– m’he considerat español. Ho matisaré una mica per si a algú li sembla que exagero: des de fa mig segle no em considero español. El denominat ‘servei militar’ que vaig començar el mes de maig de 1970 va ser com una vacuna eficaç i definitiva. La percepció clara que allò –i tot el que aquest ‘allò’ representava– ho sentia molt llunyà, molt aliè.

Amb el pas del temps aquella percepció ha evolucionat a sentiment. I des de fa uns quinze anys el sentiment ja és convicció. Ferma i rotunda: l’únic objectiu que mou españa és anar contra tot el que se li escapi de la uniformitat a la que està habituada des de fa segles. I els que volem rebel·lar-nos i ser independents –tenir-los ben lluny d’una vegada, vaja– som elements que cal perseguir i anul·lar.

No vull dramatitzar, però ja s’ha vist sobradament que als que vivim a Catalunya la cosa aquesta que es diu ‘españa’ no ens considera per a res més que per esdevenir carn de derrota; no, més: d’humiliació. I de recaptació d’impostos, no cal dir-ho (que, a fi de comptes, és per aquí per on la criatura plora). Començant pel borbón i continuant pel corrupte sistema judicial, per l’exèrcit i tots els cossos armats i repressors, per les elits econòmiques, per les forces polítiques -els tres botxins del 155 més els de Vox que no varen arribar a temps el 2017 però que ja han recuperat posició-, pels mitjans de comunicació, per l’Església, per les clavagueres de l’Estat i per tota la caterva de tertulians, opinadors, xerraires, xarxaires i generadors d’opinió pública.

A la vista de tot plegat la primera pregunta és immediata: ¿Què dimonis se’ns hi ha perdut en un lloc on no ens volen? I tot seguit una altra: ¿Què és el que impulsa les nostres forces polítiques de manera tan decidida cap a l’autoengany? Ho dic perquè autoenganyar-se és dipositar esperances en el diàleg amb una gent que l’únic que espera de tu és la rendició incondicional, autoenganyar-se és entonar una vegada i una altra la falsa cantarella del ‘no som prous, hem d’eixamplar la base’, autoenganyar-se és oblidar massa sovint que tenim presos polítics, exiliats i un munt de gent amb el patrimoni intervingut, represaliada o en vies de propera persecució, autoenganyar-se és creure que es pot mantenir una posició equidistant entre els qui atonyinen i els que són atonyinats, autoenganyar-se és, a fi de comptes, saber que tots figurarem, tard o d’hora, en alguna llista i oblidar que els encanta anar ‘a por ellos’. Uns ‘ellos’ que, precisament, som nosaltres.

Sembla que els polítics de casa nostra no han après encara la regla número u de tota resistència: amb el botxí no s’han de tenir tractes. I no em refereixo, només, a l’acord d’ara entre Esquerra i el PSOE per facilitar la investidura de Pedro Sánchez, basat en el compromís d’una taula de diàleg entre governs que va amb retard i està penjant d’un fil. N’hi ha per a tothom perquè també em refereixo a l’acord, fa mig any, de Junts per Catalunya amb el PSOE d’aquí per tenir cadira en la taula on es reparteix el pastís de la Diputació de Barcelona.

Se’m dirà que, vist el que hem anat exhibint a casa nostra, això de governar-nos en solitari –i en República— és un esport de risc. Potser sí. Recordo també que algú va dir temps enrere que el Molt Honorable President Carles Puigdemont només tenia un defecte: no dominar la tècnica dels ‘càstings’. No dic pas que no sigui cert però entre això i les ventades d’odi i rancúnia que ens venen de ponent jo ho tinc molt clar: fem costat als nostres i fotem el camp ben de pressa. Que després, sols, ja ens organitzarem.

Creieu-me: res serà pitjor que el que estem patint, perquè això d’ara ja no hi ha qui ho aguanti.

———————————————————————————————–

(*)  Si us estranya que escrigui “españa” amb minúscula i ‘eñe’ us diré que ho faig per la mateixa raó que escric Escola, Museu i Biblioteca.
A casa les majúscules les reservem només per a qui se les mereix.
I els dígrafs, igual.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!