Totxanes, totxos i maons

Fa tretze anys vaig escriure aquest apunt en el qual parlava de com el llenguatge pot ésser un recurs carregat d’enigmes quan, de petits, encara no en dominem tots els registres.

Per si l’enllaç fa figa (ara o d’aquí a un temps) us reprodueixo l’apunt complet aquí sota i després continuo explicant-vos una història curiosa.

El Salsigui, l’asiàtica, els Leopoldos i la loewera

(Apunt publicat en aquest Bloc el 25 d’agost de 2008)

Un dia de juliol de 1992 mentre l’A. i jo féiem el turista en el mirador de la Coit Tower de San Francisco vàrem coincidir amb una noia que feia el mateix que nosaltres: contemplar l’esplèndida panoràmica de la ciutat.

Recordo que ens va abordar ella i que assenyalant una inscripció que hi havia en la meva samarreta ens va preguntar si érem catalans. Ella era basca i vivia als USA, en una zona rural, des de feia tres d’anys. Tot xerrant ens va dir una cosa que ens va sobtar: havia après l’anglès americà d’oïda fins al punt que el parlava correctament i entenia tot el que li deien… però era incapaç de llegir-lo.

Com que sóc un perfecte analfabet en tot el relacionat amb els mecanismes que fan possible l’aprenentatge d’una llengua no sé fins a quin punt era normal el que li passava a la nostra fugaç amiga. De vegades, però, hi penso. Sobretot quan evoco situacions de quan jo era petit i em trobava en una situació similar a la d’aquella noia: comprenia el que em deien i parlava més o menys entenedorament però encara no havia après a llegir.

Posaré uns exemples:

Com ja he explicat en alguna altra ocasió el meu avi es va morir tot just quinze o vint dies després del meu naixement. Això vol dir que durant els primers anys de la meva vida cada vegada que a casa es parlava del pare de mon pare es deia una cosa que a mi em sonava com “En Domingo (o el pare), el salsigui”, és a dir, com si “salsigui” fos un apel·latiu familiar els orígens del qual desconeixia.

Fins al dia que se’m va fer la llum: aquell enigmàtic “salsigui” era l’expressió “al Cel sigui” pronunciada amb l’esquemàtica rapidesa de les frases que deixem anar d’esma.

Una cosa similar em passava amb uns problemes de salut que la meva tia tenia de tant en tant i que la forçaven a quedar-se al llit. “La tieta no es troba bé. Té l’asiàtica, pobra” era l’explicació que em donaven. Uns anys després tot llegint la secció d’esports del “Diario de Barcelona” -mon pare el comprava cada diumenge- vaig treure’n l’entrellat: Kubala, l’estrella del Barça, no podria jugar aquell diumenge perquè tenia “ciàtica”, és a dir un problema amb el nervi ciàtic que alguna vegada he tingut també jo i que et fa veure la padrina. En dono fe.

Una mica més grandet (però, com es veurà, encara ben poc aprofitable), quan començava a llegir, recordo haver preguntat a ma mare un dia que passejàvem per les Rondes com era que tots els farmacèutics es deien Leopoldo. Ma mare de primeres no em va entendre però quan li vaig indicar el rètol d’una farmàcia que deia “Ldo. J. Gallardo” es va fer un tip de riure mentre m’explicava el veritable significat d’aquelles tres lletres que tan intrigat em tenien.

I, posat en pla confessionari, diré que fins que no vaig ser encara una mica més gran no vaig entendre que aquella planta que a mi em semblava que es deia “loewera”, en referència a la marca Loewe (*), es deia realment “àloe vera”. Conseqüències de ser un urbanita irreductible, suposo…

——————————————————————————————

(*) De la mateixa manera que “gardènia” remet al botànic Alexander Garden, “begònia” a Michel Begon, “dàlia” a Andreas Dahl, “magnòlia” a Pierre Magnol o “buganvíl·lea” a Louis Antoine de Bougainville, ¿no era lògic pensar que “loewera” provenia del fundador d’aquesta marca?

——————————————————————————————

——————————————————————————————

Ara que us he recordat les meves dèries lingüístiques d’infantesa tal com les evocava l’any 2008 comprendreu la meva sorpresa en llegir un text que he trobat en el revers del full del Bloc Maragall (del qual soc client habitual, com explicava aquí i també aquí) corresponent al passat dissabte 30 d’octubre. Un text escrit per Montse Milian, una alumna de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès.

Alselsies

1955. Tinc tres anys. Quan parlen els grans, de tant en tant, diuen ‘alselsia’.

1956. Tinc quatre anys. He entès que hi ha persones que són ‘alselsia’ i unes altres que no.

1957. Tinc cinc anys. Com es fa per saber qui és ‘alselsia’ i qui no?

1959. Tinc set anys. L’avi Quimet, la iaia Rosa i uns quants més són ‘alselsia’; l’avi Quirze, la iaia Joana i la majoria de persones no ho són. No ho entenc. Els grans són complicats.

1961. Tinc nou anys. Per fi he entès qui són els ‘al-cel-sia’.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!