Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

A Barcelona -l’àmbit que jo conec- no es va començar a utilitzar de manera més o menys generalitzada l’estructura de formigó en la construcció d’habitatges fins a la dècada dels 70.

Abans d’aquella data les cases les construïen amb una estructura resistent a base de parets de càrrega de totxo massís (dites també parets mestres) i els sostres es forjaven amb bigues de ferro i revoltons de maó. Una bona part de l’Eixample barceloní està construït d’aquesta manera.

Quan a mitjans de la dècada dels 60 es va produir el “boom” de la construcció va sorgir en paral·lel el negoci de l’aprofitament -ara en diríem reciclatge- dels materials d’enderroc. Si s’anava amb cura a l’hora de fer-ne la demolició, d’un edifici normal de l’Eixample podien aprofitar-se moltes coses: les bigues de ferro dels sostres (si eren de fusta no tant, però també), les portes i finestres, els enrajolats de terra i parets (aquells meravellosos terres dels pisos de casa de l’àvia, els recordeu?), alguns elements del material sanitari, vidreres, marbres i les peces ornamentals, tant interiors com exteriors.

Jo he conegut casos -per exemple el de l’enderroc de l’edifici del carrer Diputació on ara hi ha l’Institut Ramon Llull, que vaig viure de molt a prop- en els quals l’empresa es va comprometre a fer la demolició en el temps fixat i a un preu quasi simbòlic a canvi de poder disposar de tot el material que contenia l’edifici.

Operacions com aquesta varen generar una activitat comercial paral·lela de la qual les empreses petites -com la que teníem a casa- dedicades a fer reparacions i reformes de pisos n’érem la clientela principal. Una biga de ferro era fàcilment recuperable: se li treien les restes d’obra que portés adherides, es netejaven les possibles zones de rovell superficial amb un raspall metàl·lic, se li aplicava una capa protectora a base de pintura de mini i ja estava a punt per ser utilitzada una altra vegada amb totes les garanties de seguretat i a un preu molt més assequible.

El mateix, o quasi, passava amb els elements de fusteria com les portes i les finestres. Es netejaven les restes d’obra i de pintura, se’ls aplicava un parell de capes d’oli de llinosa, es canviava alguna frontissa i llestos.

Jo recordo unes quantes empreses que, per una banda, enderrocaven edificis i, per l’altra, tenien oberts els seus magatzems per vendre-hi el material aprofitable (no era el cas, que jo recordi, de Derribos Martínez, per cert). Em vénen al cap uns quants noms: “Derribos Barcelona”, “Derribos García”, “Derribos Manresana”… només per esmentar els de la zona on mon pare tenia el magatzem (a tocar d’on ara hi ha el Taller de Músics) i, doncs, els seus proveïdors habituals. Em refereixo a la zona limitada per la Gran Via, el carrer Urgell, el mercat de Sant Antoni i la Ronda.

Precisament en el número 37 del carrer Urgell hi havia un d’aquests proveïdors -juraria que es deia “Derribos Barcelona”- especialitzat en peces de fusteria i, sobretot, en la venda de bigues de ferro reciclades.

Era francament espectacular veure les piles de bigues ordenades per l’alçada del seu perfil i per llargades. I com un parell d’operaris amb l’ajuda d’un carro especial les triaven davant teu i les tallaven amb un bufador a la mida que necessitaves.

No m’estranyaria gens, per tant, que l’arquitecte de l’edifici que durant els primers anys 80 es va construir en aquell solar fos coneixedor de la seva utilització anterior i amb el diguem-ne exercici escultòric de l’entrada hagués volgut retre un homenatge a la memòria d’aquell espai.

Ves a saber… Potser les coses són molt diferents i sóc jo que em faig les pel·lícules. En tot cas no em negareu que la història, certa o no, és ben suggestiva.

I molt adient per aquesta setmana en la que esperem l’esquela a tota plana de la colla dels “Siempre seremos cuatro”. Serà demà passat.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!