Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

11 de gener de 2010
0 comentaris

“Heno de Pravia”.

Des que està malalt és un dels pocs rituals que puc mantenir amb mon pare… quan hi ha sort.

Obro l’armari de davant del seu llit i amb una certa solemnitat trec l’ampolla de colònia “Heno de Pravia” que li vàrem comprar quan era a punt de sortir del Clínic per anar a la residència on és ara. La planto davant dels seus ulls i li dic: “Vols que ens perfumem una mica?”. Si hi ha sort mourà el cap dient que sí i dibuixarà un mig somrís.

Si continua havent-hi sort traurà una mà de sota el llençol i la pararà com qui demana almoina. Jo li preguntaré: “I l’altra?” i si continuem en ratxa la traurà també i amb les dues mans farà una espècie de cassoleta on hi abocaré un raig de colònia.  (n’hi ha més)

En sentir la fredor del líquid la seva reacció sol ser instantània: es frega les dues mans durant una estona i de tant en tant se les acosta al nas per olorar-les. 

“Fa bona olor, oi?”, aprofito per dir-li. Si hi ha sort em respon amb un remuc de conformitat. I si n’hi ha molta, de sort, torna a fer cassoleta amb les dues mans perquè n’hi aboqui una mica més.

Mentre està entretingut amb aquestes tasques jo aprofito per remullar-li amb colònia la closca, el coll i el clatell. Després tapo el flascó de plàstic i el retorno a l’armari.

En acabar el ritual m’assec al seu costat i ens mirem. Si hi ha sort acostarà una mà (o les dues) a la meva cara, com si em convidés a olorar el perfum. Alguna vegada s’hi entreté, en les meves galtes. Sobretot si porto barba d’uns quants dies. Aleshores pot estar-se un parell de minuts seguits acaronant-me i mirant-me amb una peculiar intensitat.

Algunes vegades m’imagino que li deu fer gràcia la sensació de pessigolles que els meus pèls li fan a les mans. D’altres se m’acut pensar que és una manera de comunicar-se amb mi des del llunyà planeta on el seu cervell s’ha instal·lat des de mitjans d’octubre.

O potser no és res d’això i tot plegat són casualitats, cabòries propiciades per la meva imaginació…

Jo, però, cada dia reprenc el cerimonial de la colònia. Ara que hi penso m’adono que, conjuntament amb el petó que ens fem quan marxo, és un dels pocs rituals que encara ens manté en contacte a mon pare i a mi.

Tot això, ja ho he dit, quan hi ha sort.

I, no sé si és mania, però juraria que d’uns dies ençà la sort se’ns mostra cada vegada més esquiva, més cara de veure…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!