Totxanes, totxos i maons

Hola, Tom!

Consulto una llista on apunto coses importants com aquesta -un hàbit que, per cert, miraré d’ensenyar-te quan siguis més gran-  i m’adono que la primera notícia que vàrem tenir de la teva existència ens la varen donar els teus pares un dia del mes d’octubre passat. ‘Pel maig, la família creixerà amb un membre més’, ens varen dir. I per a nosaltres, l’àvia i jo, va començar el compte enrere fins a la teva arribada.

De fet, ja havíem passat per una experiència similar fa nou anys quan vàrem saber que seríem avis per primera vegada. Ara ja és la segona, però els entesos en aquests afers diuen que cada net és diferent i que la seva arribada és sempre una sorpresa, un goig.

Una sorpresa que, poc o molt, et canvia la vida.

I ara has arribat tu. Bé, ara no: va ser el 7 de maig -ha fet tres mesos- i abans vàrem saber que series un noi i que els pares i la teva germana t’esperaven amb candeletes (i nosaltres, no cal dir-ho). No vàrem trigar tampoc gaire a saber el nom que els pares havien pensat per a tu. Et diries Tom. I Tom et dius. Un nom que de primeres, t’ho confesso, em va sonar estrany però que ara ja tinc perfectament assumit i integrat en el meu univers personal d’avi veterà.

Tom Pillibi (com la cançó que va guanyar a Eurovisió el 1960), Tom Jones, Tom Sawyer…

Assumit i integrat perquè, entre altres raons, fas cara de ser un noi pacífic i rialler, que dorms les hores i menges com cal. Un noi que, a més a més, has arribat a una casa on se t’estima i on, per tant, tens un munt de trumfos a la mà per fer-te gran i bona persona.  Per tot plegat, doncs, afirmo que Tom és un nom molt ben posat.

Tu ara no ho saps, però estic segur que si algun dia llegeixes això que ara t’escric ja sabràs que a la Mila, la teva germana, li vaig començar a escriure cartes el mes de novembre de 2012; és a dir, quan tenia mig any. De moment, doncs, et porta avantatge perquè fa pocs dies vaig escriure-li la que fa el número setanta-nou, i sense intencions de parar.

Amb tu començo una mica abans, però de moment en el títol d’aquesta carta no he posat cap número ordinal.

Espero que no t’enfadis amb mi per no ser més explícit en el compromís, però jo t’ho explico: has arribat en un any complex, tant pel que fa a la societat i al virus que ens té a tots a mig gas, com a la meva capacitat de feina, que sortosament continua sent molta, però que de vegades no em permet arribar a tots els llocs on m’agradaria arribar amb la rapidesa i eficiència que fóra de desitjar.

Tampoc t’he d’amagar una evidència: tant l’àvia com jo avui som nou anys menys joves que quan va néixer la Mila.

Nou anys.

Uf…

Acabo aquí, doncs, aquest ‘hola, Tom’ que començava ja a deure’t.

Tu, de moment, de tot això ni cas. Continua dormint les hores, menjant quan toca i, sobretot, no deixis de riure. Que ho fas molt bé.

Deu ser que el sentit de l’humor ja el portes de sèrie i que, per tant, veure les cares de la teva germana, dels pares, dels avis barcelonins i dels sabadellencs, tots mirant-te amb un filet de bava penjant dels llavis  et fa pensar: ‘mmm… tot i aquest tros de roba tan estrany que els tapa mitja cara, no semblen males persones, aquesta colla…’

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!