Aquests dies en què, per la proximitat del canvi d’any, intensifico la feina relacionada amb els aniversaris, les efemèrides i les commemoracions de 2025 molts em pregunten d’on és que em ve aquesta dèria classificadora i ordenadora.
La resposta és sempre la mateixa: em ve de ma mare.
A casa, ja de ben petits, no era gens estrany que enmig d’un dinar ens digués ‘avui fa vuit dies que vàrem fer…’ I qui diu ‘vuit dies’ pot ser ‘un mes’ o ‘un any’. En la majoria dels casos eren assumptes de caire familiar que tots els presents havíem viscut i que, gràcies a ella, recordàvem una vegada més.
Val a dir que fins on jo sé puc dir que aquests recordatoris els feia espontàniament, de memòria. És a dir, que no els tenia anotats enlloc.
D’altra banda la gràcia estava en el recordatori en sí mateix, no en la precisió de la data que ningú dels de casa li hauríem posat mai en dubte.
Vist en perspectiva tinc molt clar que aquells recordatoris eren la seva manera personal d’evocar el temps que vivia i de dir-nos que se sentia feliç de viure amb nosaltres: el marit i els seus dos fills.
I val a dir que tant pel que fa al meu germà com a mi aquesta herència l’hem rebut i l’hem mantinguda amb més o menys intensitat i dedicació.
Són aquestes coses, en aparença poc significatives, les que queden més fixades en el record dels qui ens envolten.
Ma mare tenia aquella intel·ligència pràctica que li feia entendre i explicar les coses a la seva manera però amb eficàcia. No és la primera vegada que explico aquí la manera com vaig entendre de manera clara i per a tota la vida el funcionament dels fusos horaris: un dia per la ràdio explicaven una notícia que estava passant als Estats Units. En un moment determinat el locutor va dir que allí anaven sis hores endarrerits en relació a l’horari d’aquí. En sentir això el comentari espontani de ma mare va ser una esplèndida regla mnemotècnica que no se m’oblidarà per més anys que visqui: ‘Mira, almenys en això anem més avançats que els americans’.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!