Totxanes, totxos i maons

Com explicava en l’apunt anterior (aquest), quan es va acabar la lectura dramatitzada del ‘Diari d’un mestre adolescent’ ens va faltar temps per saludar i felicitar el Salva Artesero i la Ruth Vilar, els dos membres de la companyia ‘Cos de Lletra’, per l’estona que ens havien fet passar. Lògicament, a part dels membres del grup promotor del Centenari de Joan Triadú a la felicitació s’hi varen afegir moltes persones més. Una d’aquestes persones -un home d’edat si fa no fa com la meva- ens la varen presentar amb un cert èmfasi ja que era un dels fills de Frederic Roda, director, promotor i crític teatral que havia tingut molta relació amb Triadú.

En sentir aquella presentació vaig saltar com una molla: ‘Ep! Així tu deus ser un dels tres germans Roda, que cantàveu amb el nom d’El Tricicle’. I sense esperar la seva resposta -amb la cara ja m’ho estava dient tot- em vaig posar a cantar: ‘Som terriblement nostrats, / criats i alimentats / amb sanes tradicions. / Fem servir un llenguatge pur / i emprem, si li cal, el ‘llur’ / sense dubitacions’. Una estrofa que a partir del segon vers ja cantàvem ell i jo ‘a capella’.

Resulta que El Tricicle  -res a veure amb la companyia teatral que no es va crear fins al 1979- era un dels grups que entre 1968 i 1969 varen tenir una punta de popularitat arran de la gravació d’un parell de discos amb cançons satíriques signades en la majoria dels casos per Joan Oliver, ‘Pere Quart’, gran amic del pare dels nois -el Frederic Roda que era al meu costat, i l’Ignasi i l’Àlvar, els seus germans- i inspirador del seu nom artístic quan el dia que els va conèixer els va dir: ‘Tres Roda? Doncs us heu de dir El Tricicle’. I així va ser.

Curiosament la cançó que jo recordava no era de l’Oliver sinó d’un altre poeta de categoria: Miquel Martí i Pol, que en la seva època d’inquietuds socials –‘El poble’ (1966), ‘La fàbrica’ (1972)…- va escriure una cançó titulada ‘El contestataire‘ que era la que jo havia entonat. El que no recordava de cap manera era una altra estrofa que l’amic Frederic va cantar-nos: ‘… i aplaudim en Triadú / que en sap més que ningú / de dir allò que no diu.’ que va resultar d’allò més coherent amb el context en què ens trobàvem.

Mentre ell i jo xerràvem i anàvem traient del forat de la memòria algunes estrofes més –‘… i estimem el germà obrer / si és un home de bé / pacífic i educat’ i una altra que esmentava l’Òmnium Cultural– la seva dona va sortir un moment de la sala on érem i va tornar al cap d’una estona amb uns quants exemplars del disc compacte que els tres Roda varen enregistrar fa pocs anys amb tot el seu repertori d’aleshores. Una vintena llarga de títols sobre els qual la revista Enderrock va fet una petita crònica (aquesta) quan el disc va aparèixer.

Però el més curiós de tot plegat és la manera com vaig descobrir l’existència d’aquest grup i, més concretament, d’aquesta cançó.

Per explicar-ho m’he de remuntar als anys 1968 i 1969. En aquella època a Radio Peninsular feien un programa que es deia ‘Cantando en catalán’ i que si la memòria no em falla passava els dissabtes a primera hora de la tarda. Quan arribava l’hora del programa -bé, més exactament la mitja hora escassa que durava- tenia preparat el reproductor de cassettes Philips que els pares m’havien portat d’Andorra i que disposava d’un micròfon independent (amb cable, no cal dir-ho) que quan s’endollava a l’aparell i s’activava l’interruptor que duia incorporat començava a gravar automàticament. Quan el locutor de ‘Cantando en catalán’ posava la primera cançó jo amorrava el micròfon a l’altaveu de la ràdio i l’activava, però si al cap d’uns segons veia que la cançó no m’interessava aturava la gravació, rebobinava la cinta i esperava la següent. D’aquesta manera vaig arribar a tenir tres o quatre cintes de seixanta minuts amb cançons seleccionades d’aquella època que ara no sé què donaria per poder recuperar. Artesania pura, com si diguéssim.

Entre aquelles cançons hi havia aquell contestataire martipolià que més de mig segle després vaig rescatar de la memòria gràcies a una feliç coincidència produïda a la Sala Tarafa de Granollers a l’empara de l’Any Joan Triadú que em va posar posar en contacte amb un dels autors de la peça. Un autor que, tot s’ha de dir, no sé si estava encara més emocionat que jo per la trobada. Si més no perquè deia i no parava que una coincidència com aquella no li havia passat mai.

Ja en som dos, estimat Frederic.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!