Totxanes, totxos i maons
El Bloc de Joan Josep Isern
Estimadíssima Mila.
Avui fa justament una setmana que el teu diccionari particular s’ha enriquit amb un parell de mots nous de trinca que fins ara no havies necessitat: ‘germana’ i ‘germà’. I no només ‘germana’ sinó que tens dret a un adjectiu que et fa important: ‘germana gran’, i un atribut complementari: ‘del Tom’.
(Val a dir que en la mateixa jugada, el diccionari de l’àvia i el meu també han crescut amb una paraula que fins ara tampoc no havíem necessitat. La paraula ‘net’.)
Em passa una cosa curiosa que no vull deixar d’explicar-te: fa una pila de mesos que sabem que pels primers dies de maig la família creixeria amb un membre més… i fins avui no te n’he fet cap comentari. De fet, la darrera carta que et vaig escriure és del 3 de desembre de l’any passat; és a dir, de fa cinc mesos i mig.
Ja pots veure, doncs, que els grans també tenim, de vegades, rareses i comportaments inesperats. Durant els darrers sis o set mesos he pensat que l’arribada del teu germà i, per tant, la teva promoció a la categoria de germana gran, mereixeria una tongada de cartes… i el cert és que fins ara m’he mantingut en silenci. No sé si pot considerar-se una justificació, però des de fa més d’un any –des de l’origen de la pandèmia, vaja– tots plegats funcionem una mica com un rellotge desmanegat que no toca ni quarts ni hores.
Tan bon punt es va demanar a la gent que ens confinéssim a casa -i als més joves us varen tancar l’escola- l’àvia i jo vàrem ingressar automàticament en la categoria de persones vulnerables a causa de l’edat. Població de risc, ens deien. Això va fer que aquell ritme de veure’ns dues o tres vegades cada setmana quan et recollíem a l’escola i et portàvem cap a casa s’aturés en sec. Cosa que, a la pràctica, vol dir que en els darrers catorze mesos ens haurem vist, amb sort, una dotzena de vegades. No gaires més. I la majoria, de manera fugaç.
Ara sembla que hi ha dos factors que fan pensar en un cert retorn a la normalitat d’abans: la incidència del virus en la població d’aquí ha baixat, i nosaltres ja ens hem vacunat (fa quatre dies, en primera dosi). Però la raresa que et deia més amunt que de vegades ens agafa als grans ha fet que, tot i tenir més temps per escriure’t… ho he fet amb menys freqüència que mai.
T’he dit moltes vegades que desconec si algun dia llegiràs tot el flux de cartes que des de fa set anys et vaig escrivint. Si algun dia ho arribes a fer i, a més a més, tens interès per lligar el que t’explico en cada moment amb les circumstàncies personals i col·lectives que vivíem la teva àvia i jo (i els teus pares, és clar) em sembla just que tinguis un retrat fidel i de primera mà de com hem ocupat el temps aquests darrers mesos. No me n’enorgulleixo pas. En tot cas, del que sí que puc presumir és d’explicar-te amb tota sinceritat la peculiar situació que estem vivint (espero que per poc temps més) per culpa del virus emprenyador.
Ara que ja he trencat el glaç després de quasi mig any de silenci, intueixo que les cartes tornaran a recuperar ritme. Podria començar explicant-te experiències meves perquè, com tu, jo també soc germà gran, però m’adono que entre el món de quan jo tenia la teva edat i el d’avui hi ha unes diferències tan grans que fan que, almenys ara com ara, me’n desdigui.
En tot cas sàpigues que estic segur que, a part d’enriquir el teu diccionari, el sac dels teus records importants ha incorporat una escena que no oblidaràs mai: el moment que vares conèixer el teu germà. Hi érem tots amb tu i immortalitzant la trobada en una filmació que quedarà arxivada entre les teves coses importants.
Acabo ja aquesta carta que, ho reconec, m’ha sortit una mica pengim-penjam, pregonant una cosa que sí que tinc molt clara: ets una bona persona, estimada Mila; i, per tant, seràs un bona germana. Una gran germana gran.
Quin paio, el Tom. Tan petit i ja tan afortunat!
——————————————————————————————
Les anteriors cartes a la meva neta (conjuntament amb altres apunts que la tenen a ella com a protagonista) les podeu trobar en l’apartat ‘Mila’ d’aquestes Totxanes. Aquí, vaja.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Hi ha dues coses a la teva carta que voldria assenyalar:
1. No tinguis cap dubte que un dia, més aviat o més tard, la Mila llegirà aquestes cartes i se l’ompliran els ulls de llàgrimes. I encara més, el dia que tu faltis recordarà amb molt de respecte aquell avi que tant l’estimava i que li escrivia cartes tan tendres…
2 La frase: “però des de fa més d’un any –des de l’origen de la pandèmia, vaja– tots plegats funcionem una mica com un rellotge desmanegat que no toca ni quarts ni hores.” És una gran veritat i has definit el que ens passa d’una manera divertida, però trista a la vegada: estem desmanegats.
Podríem conjugar el verb i tots els pronoms hi serien ben vius: jo, tu, nosaltres, ells (especialment els polítics) estem/estan desmanegats. Ho meditava quan avui he anat a passejar per prescripció facultativa (pel meu gust no em mouria de casa…) i em preguntava: és reversible aquesta situació que ha convertit les nostres vides en desmanegats, desubicats, angoixats, aclaparats, desencaixats, atordits…? La llista seria molt més llarga, però ja la coneixes… La meva resposta és que, almenys en deu anys, res tornarà a ser com abans… En medicina en diem seqüeles persistents.