Totxanes, totxos i maons

Estimadíssima Mila,

Després dels cinc dies que hem passat a Venècia tots tres -els avis i tu- voldria explicar-te una breu història i fer-te un encàrrec.

De fet, la història ja te la vaig mig explicar el divendres passat mentre dinàvem a prop del mercat de peix de Venècia, a tocar del pont de Rialto, però allí, asseguts i amb pressa per entrar en contacte amb altres meravelles de la ciutat, segur que et va passar desapercebuda.

La història comença un dia d’octubre de 2011, quan tu començaves a agafar forma en la panxa de la teva mare. Era el dotzè viatge a Itàlia que féiem l’àvia i jo i el primer que dedicàvem a la ciutat dels canals. Algú ens havia recomanat que dediquéssim l’hora de dinar d’un dels quatre dies que ens hi vàrem estar a la zona del mercat de peix i verdura que hi ha molt a prop del pont de Rialto i així ho vàrem fer. Ens vàrem fixar en una botiga molt petita i estreta a la porta de la qual hi havia cua de gent esperant. Els qui en sortien portaven unes copes de vi a la mà i alguna cosa per acompanyar i com que el local no tenia espai per a res més que servir la consumició i cobrar-la, la gent s’escampava per tota la zona, s’asseia on podia, bevia, menjava… i en la majoria dels casos s’emportava les copes. Vull dir que no les retornaven a la botiga.

Nosaltres vàrem seguir el mateix ritual i vàrem emportar-nos a la maleta un parell de copes ben maques que encara conservem.

Sis anys després vàrem tornar a Venècia amb uns bons amics amb els quals havíem fet des de Vicenza la ruta de l’arquitecte Palladio i vàrem repetir el ritual. La botiga -que es diu ‘Al mercà”, un nom en dialecte venecià que s’entén de seguida- continuava al mateix lloc i vàrem repetir el ritual.

I ara, en tornar amb tu, vàrem voler que fossis testimoni d’aquest ritual… però, ai las: resulta que la botiga era tancada. Un cartell enganxat a la persiana ens anunciava que aquell dia estaven de dol perquè s’havia mort, als 79 anys, Gianni Zanon, conegut pel barri com ‘Il bulgaro’, persona estretament relacionada amb ‘Al mercà’.

Com que en diverses ocasions ens vares comentar que t’agradaria tornar a Venècia amb el teu germà Tom (i amb nosaltres, però ja et vàrem dir que quan el Tom estigui en condicions de viatjar potser serem nosaltres, els avis, els que ja no podrem fer-ho) m’agradaria que dediquessis uns minuts a fer aquest encàrrec: entreu a la botiga, compreu dues consumicions i emporteu-vos les copes, que les afegirem al lot que encara tenim a casa.

Bé… de fet tot això que t’he escrit fins aquí en aquesta carta -que ja fa el número vuitanta-u!- és per deixar constància escrita de la nostra alegria i orgull de ser avis d’una noia tan eixerida, gentil i sensible com has demostrat ser tu aquests cinc dies. Aquell tractament de ‘principessa’ que et va donar el primer dels dos gondolers que ens varen passejar per la ciutat més bella del món ens sembla perfectament triat i ajustat a tu. Ho havíem de dir. Ho havies de saber.

I ara, a estudiar. Que quart és un curs molt important.

I en acabar el curs… a Roma.

————————————————————————————————

Les anteriors cartes a la meva neta (conjuntament amb altres apunts que la tenen a ella com a protagonista) les podeu trobar en l’apartat ‘Mila’ d’aquestes Totxanes. Aquí, vaja.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!