Totxanes, totxos i maons

Fa un parell d’anys vaig explicar aquí mateix de manera detallada la meva afició per fer llistes -feina pels psiquiatres, no cal que m’ho digueu que ja ho sé- i us donava detalls d’unes quantes que mantinc actives.

D’altra banda, la meva recent entrada en la galàxia iPhone4 m’ha fet descobrir les gràcies de Twitter (fa unes setmanes us parlava de l’invent en un to una mica crític, ho reconec), unes gràcies que miraré de detallar d’aquí a uns dies en un apunt específic.

Avui, però, voldria deixar constància d’una iniciativa a Twitter que encaixa a la perfecció amb allò que us deia de la meva dèria per les llistes: el hàixtag #frasesdemerda.

No sé a qui se li va acudir la idea (cop de barret des d’aquí a qui correspongui) ni quan va començar a posar-se en marxa. Jo ho vaig descobrir a finals de la setmana passada i he de reconèixer que m’hi he abocat.

Sota aquest epígraf tan inequívoc –“frases de merda”– es tracta de recollir aquelles expressions suades, tòpiques o agafades pel pèls que ens envolten per tot arreu i que, contemplades amb un cert distanciament i agafades una darrere de l’altra, configuren un retrat de les trampes i coartades dialèctiques amb què construïm dia rere dia les nostres relacions socials.

En fi… no m’enrollo més i passo a oferir-vos una llista bastant completa de les frases de merda que he aportat jo en els darrers tres o quatre dies. Espero que l’invent us diverteixi i us faci pensar.

I si algú s’anima i vol fer-hi alguna aportació, ja ho sap: la porta de Twitter i de #frasesdemerda està oberta de bat a bat:

Jo a la teva edat ja portava un sou a casa  / Posa’t en el meu lloc  / Estem passant una mala època  /  Andorra ja no és el que era  /  Pel meu fill, més que un pare, el que vull ser és un amic  /   Jo, al Sostres, no l’he llegit mai  /  A nosaltres el que ens interessa és el que de debò preocupa a la gent  /  Ha refet la seva vida al costat d’una altra persona  /  No et mereixo  /  Jo, a casa, ajudo sempre que puc  /  “Su Majestad es un paciente ejemplar”  /   En català? Home, l’important és que ens entenguin, no?  /  Tots els treballs ens han agradat molt, però només podíem premiar-ne un  /  El primer disc era molt millor  /  Caldrà seguir de prop aquest autor  /  Les nenes són més del pare i els nens, de la mare  /  “Yo soy catalán pero abierto”  /  “Apoyaré…”  /  No ho espatllem  /  El PSC té un projecte per Espanya  /  El disc de James Blake te l’has d’agafar com un experiment  /  Jo no sóc racista, però…  /  Els Manel? Sssí… però sonen com molt tous, no?  /  Jo, als meus fills, no els vull influenciar en res  /  “No pararé hasta que ganemos la décima”  /  Una cosa és la llibertat i una altra el llibertinatge  /  No ho pot dissimular: és tot un senyor  /  En directe sonen igual que en el disc  /  Tu rai, que ets jove  /  A nosaltres mai ens ha agradat el típic casament artificial.

I acabo amb la que sens dubte és la frase més merdosa de totes. Va dedicada a la penya dels indignats que, pobrets, pel que sembla han hagut de fer un esforç titànic per incloure finalment el dret a l’autodeterminació en el seu Manifest:

“Venga, pongamos ya lo de la autodeterminación. A ver si esos catalanes callan de una puta vez y podemos acabar la asamblea.”

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!