Totxanes, totxos i maons

Els seguidors habituals d’aquestes Totxanes saben que de tant en tant expresso la meva convicció que aquesta meravella que és Internet no és eterna i que el dia menys pensat farà un pet que ens deixarà penjats i amb un pam de nas.

Algú podria pensar que una afirmació com aquesta em situa en el mateix corrent apocalíptic dels que consideren que la Terra és plana i que el desembarcament a la Lluna va ser una farsa escenificada en un plató de televisió. Naturalment no dedicaré cap esforç a demostrar la meva oposició a aquestes teories; però el cas d’Internet és diferent perquè la nostra indefensió davant dels problemes de la xarxa no és cap invenció: els temors tenen fonament. I el passat dilluns, 28 d’abril de 2025, en vàrem tenir un tast.

Un primer tast.

Començo a escriure aquest apunt exactament una setmana després de la gran apagada de llum que va afectar tota la Península Ibèrica i encara que sembli mentida ningú –ningú mínimament solvent des del punt de vista tècnic, vull dir– ha estat capaç de donar fins ara cap explicació raonable de les causes que ens varen abocar a aquelles dotze hores entre les 12.32 del migdia i la mitjanit en què de cop i volta ens va engolir una espiral que ens va portar directament al segle XIX.

Dit breument: una falla en el sistema de generació d’electricitat va demostrar de manera ben crua la fragilitat en la qual ens hem instal·lat. Una fragilitat que ens entestem a no considerar, però que se’ns plantifica davant en els moments més impensats.

I el resultat, tan savis com ens creiem, és que sempre ens agafa amb els pixats al ventre.

Recordem-ho, perquè és molt possible que d’aquí a uns dies ja ningú en parli:

Van ser dotze hores sense mòbils, ordinadors i televisors. Dotze hores sense pantalles. En canvi va ser el gran moment de les ràdios domèstiques, aquelles que funcionen amb piles i que les nostres mares en deien ‘transistors’. També va ser l’ocasió perquè la gent comencés a considerar la conveniència de disposar d’unes quantes piles de reserva a casa. Va ser patètic veure com molta gent va adonar-se de cop que només podia pagar com en el segle passat: amb bitllets i monedes. I, per tant, es va demostrar que aquest temerari costum de sortir de casa sense portar a la butxaca cap diner en metàl·lic necessita una ràpida reconsideració.

No tot va ser negatiu, però: per a molta gent aquelles hores de fosca van servir per descobrir la lectura de llibres o de diaris en format de paper i, oh meravella de meravelles, per reconciliar-se amb el plaer d’escriure a mà damunt d’un full i fent servir llapis, bolígraf o ploma. La pausa també va servir, sobretot quan començava a fosquejar, per entendre la necessitat de tenir preparades en algun calaix de la cuina unes quantes espelmes… i capses de mistos, un enginy que cada vegada la gent fa servir menys. També ens va forçar a oblidar-nos dels ascensors (si no ens hi havíem quedat atrapats, que també va passar)  i, per tant, a pujar i baixar escales a peu.

Tot això (i unes quantes coses més) va passar durant aquelles dotze hores en què, incomunicats de la feina i de la nostra gent més propera, vàrem haver de gestionar la incertesa de no saber-ne res. Tant pel que fa als més grans, els avis, com als més menuts, els néts; cosa que a molta gent la va impulsar a sortir de casa per si als més vulnerables els calia algun suport material o moral.

La nit va passar i l’endemà tothom tornava a tenir llum, ascensor, mòbil… i va començar a esvair-se aquella percepció que només som capaços de desconnectar quan ens desconnecten a la força.

Ja ho hem vist: pengem d’un fil. I sembla que no en som conscients. I que no n’aprenem.

Fa quatre anys vàrem patir la Covid i qui més qui menys es va afanyar a predicar que res no tornaria a ser com abans. Aquests darrers dos anys hem viscut una seriosa sequera i tampoc han faltat els manifestos carregats de bones intencions encaminats a implantar uns hàbits de consum més racionals.

Ningú ens ha dit que aquestes situacions ja estiguin superades definitivament. Ni que tornem a patir una altra fugida de la llum. Ni que Internet foti el pet definitiu.

Pengem d’un fil.

Però no n’aprenem.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!