Totxanes, totxos i maons

No és pas la primera vegada que ho comento en aquestes Totxanes: les darreres setmanes de cada any les tinc carregades de feines periòdiques que vaig repetint des de fa força temps.

Parlo, bàsicament, de comprar calendaris i agendes.

Si he d’entrar en detalls esmentaré l’utilíssim calendari Octàgon amb tot el mes a la vista que tenim penjat a la cuina, el calendari Serra d’Or (imprescindible al meu despatx), el Calendari dels Pagesos, el bloc Maragall que cada dia de bon matí esfullo (de fet, és una de les primeres coses que faig en llevar-me i entrar a la cuina per preparar l’esmorzar) per saber el santoral del dia, les dues agendes Quo Vadis, una per l’A. i l’altra per mi, i l’agenda setmanal on traspasso d’any en any tots els sants, aniversaris i commemoracions significatives de una gran quantitat de gent amb la qual tinc amistat o, si més no, contactes esporàdics.

(Tot en format de paper i escrit a mà per bé que ja sé que em direu que amb el calendari del mòbil aquesta feinada me la podria estalviar perfectament, cosa que és certa però que em trauria el plaer de repetir lentament i amb cura aquests rituals que, d’alguna mera, em confirmen que ja he superat un any més. Que estic viu, vaja…)

També tinc una llista de gestions que es van repetint d’any en any –esqueles significatives a la premsa, caducitat dels DNI‘s i altres carnets de casa, renovació de targetes, dates per demanar les vacunacions que toquen…–  que incorporo a l’agenda de paper –la Quo Vadis— que m’acomanya arreu on vaig.

L’ús de l’agenda setmanal de sants i aniversaris que esmento més amunt forma part dels rituals de cada matí i, per tant, el dia que algú celebra alguna cosa li arriba un missatge matiner meu de benaurança. Abans ho feia per correu electrònic i d’uns anys ençà tiro més de WhatzApp.

Generalment els interessats em responen amb un ‘gràcies, en vida teva’ o amb un ‘com sempre ets el més matiner, moltes gràcies’.

Sembla que aquest és, doncs, un ritual que molta gent del meu entorn espera amb interès. I ho puc dir amb una certa convicció perquè en tinc proves: fa uns mesos sembla que el ritual va fallar i no vaig enviar el missatge de felicitació a una antiga secretària meva que complia anys. Aquell silenci la va preocupar (ella coneix perfectament les meves manies, si més no les de la feina) fins al punt que cap al vespre es va decidir a trucar-me al mòbil.

Quan vaig veure a la pantalla que era ella vaig saludar-la amb un ‘Què tal, Dolors?’ que va respondre amb un sospir d’alleujament no gens dissimulat. ‘Com que no m’havia arribat la teva felicitació he pensat que potser te’n passava alguna de grossa’, em va dir. Un cop aclarit el malentès —‘Jo ja no sóc el que era, estimada’, li vaig respondre– ens vàrem conjurar per a la propera, que seria el seu sant (un sant, per cert, variable).

Continuo, doncs, mantenint els rituals, només faltaria, però sense oblidar allò que li vaig dir a la Dolors (i que cada vegada dic més sovint): JO JA NO SÓC EL QUE ERA…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!