Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

7 d'octubre de 2021
1 comentari

Fans d’Israel (Enderrock 322; setembre de 2021)

(La sèrie comença aquí)

Fans d’Israel

Joan Josep Isern (Enderrock, 322; setembre de 2021)

Avui pot semblar un deliri d’aquells que tant agradaven a Frederico Fellini, però arran de l’esclat, el juny de 1967, de la Guerra dels Sis Dies entre la gent jove d’aquí es va desfermar un fort corrent de simpatia cap a l’Estat d’Israel i de curiositat per les seves formes de viure. Molt especialment pels ‘quibuts’, les comunitats agràries cooperatives que al final de la dècada dels seixanta i principi dels setanta van atreure un munt de gent cap a aquelles contrades de l’altra punta de la Mediterrània.

El fenomen va generar molts productes col·laterals i, per tant, no ens ha de sorprendre que l’any 1972 Jaume Arnella inclogués en el disc ‘Ronda de Cançons’ (Tic Productora) una cançó titulada ‘Ai, no em diguis!’ amb lletra de Joan Soler Amigó, que parlava d’uns quants hàbits adquirits aquells anys: ‘Les velletes amb rosaris / ai, com sospiren pel cel / la joventut catalana / s’han tornat fans d’Israel / Ai, no em diguis / s’han tornat fans d’Israel’.

Ben mirat, el tàndem Soler Amigó/Arnella introdueix una nota crítica a uns anys anteriors en els quals el maridatge entre la Nova Cançó i els poetes diguem-ne ‘formals’ havia donat fruits. D’exemples n’hi ha molts, però potser un dels més primerencs va ser aquell ’Inici de càntic en el temple’, de Salvador Espriu, cantat per Raimon a l’Olympia de París el juny de 1966, i més concretament el memorable: ‘ara digueu: / ens mantindrem fidels per sempre més / al servei d’aquest poble’. Però també podríem esmentar el disc de debut d’Els Tres Tambors (Belter) aquell mateix 1966 amb quatre cançons de les quals destaco el ‘Romanço del fill de vídua’, adaptació del ‘Tombstone Blues’, de Dylan, amb lletra de Pere Quart, i la ‘Cançó del noi dels cabells llargs’, d’Albert Batiste.

L’inici del ‘Romanço’ ens proporciona una curiosa fotografia de l’època: ‘Tinc nevera, tocadiscos / i una tele amb dos canals, / una aranya gran de llàgrimes / i sillons funcionals. /El sis-cents vaig canviar-lo / per un nou mil quatre-cents; / i a l’estiu vaig a fer bronze / a Lloret.’ Una frivolitat que contrasta amb l’aire planyívol del tema dedicat al noi dels cabells llargs: ‘Per què no veuen que estic trist / per què no se n’adonen / que el món no és tan bonic. / N’hi ha que passen gana, / n’hi ha molts a la guerra, / i ells sols parlen del seu futbol!’

Aquesta no seria la darrera lletra de Joan Oliver per als cantautors catalans. En el primer LP de Francesc Pi de la Serra (Edigsa, 1967) trobem ‘El burgés’ que diu coses com aquestes: ‘Es lleva a dos quarts d’una / es banya i es perfuma / i amb l’”haiga” nou que té / corre a firmar una estona / a un banc de Barcelona / on fot de conseller. / És l’ofici del burgés / menjar, jeure i no fer res.’

De la mateixa època és El Tricicle, format per tres germans de cognom Roda que cantaven ‘El catalanista’ i ‘El contestaire’, dues lletres de Miquel Martí i Pol. De la primera destaco ‘Fem servir un llenguatge pur / i emprem si li cal el llur / sense dubitacions…’ i de la segona coses com ‘soc d’esquerres vull que es noti / vaig vestit d’allò més ‘in’ / m’he deixat barba i bigoti / cito versos d’Ho Xi Min’.

Com es pot veure són uns anys de blanc i negre. Sense mitjos tons. O rebentaires o ingenus. Com el noi dels cabells llargs o el desconsol de Maria Consol Casajoana que en un disc de 1967 titulat ‘Clams per la pau’(Als Quatre Vents) demanava al seu estimat que, si havia de marxar a la guerra, ella el pogués acompanyar. És ‘La cruel guerra’, adaptació d’un tema de Peter, Paul & Mary que diu coses com aquestes: ‘Demà ja és diumenge; / l´altre has de partir / el teu capitá et crida / i cal obeir. / El teu capitá et crida / això em destrossa el cor. / deixa´m venir, deixa´m / No, amor meu, no. / Em tallaré les trenes / d´home em vestiré / seré el teu camarada / quan junts marxarem’.

Mig segle després el dipòsit de la ingenuïtat el tenim ja esgotat. I potser l’exemple més clar el tenim en aquest ‘fans d’Israel’ que cantava l’Arnella i que avui sona a pur surrealisme.

(La sèrie continuarà el mes que ve)

  1. Molt interessant, tinc la majoria de discos amb aquestes cançons. A principis dels setanta jo estudiava magisteri nocturn a la Normal de Sants, no sé com va ser que per allà es va despenjar l’Anna Balletbó, crec que aleshores tenia un parvulari, i va insistir en fer-nos una llarga xerrada sobre la seva estada a un kibutz, era el ‘context’, he, he, tot va a modes, també les ideologies, em temo.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!